Una altra vegada

Fes-me plorar una altra vegada,
fes-me plorar,
doncs només les teves carícies
eixugant les meves llàgrimes
podran endur-se tota la foscor
que em podreix i em mata.

Tu m'has fet tan feliç,
estimant-te desde el dolor.

Vòmit emocional escrit plorant

Mai deixaré a ningú
que em faci el que m'has fet tu.
Mai tornaré a regalar,
generosa,
la meva ànima per guarir la ferida.

Mentre les teves mans
despullaven el meu cos,
i les meves llàgrimes
despullaven la meva ànima,
posseïes el meu cor,
salvatge,
oscilant entre la llum i la foscor.

I ara ploro i ja no sé escriure,
les meves mans maldestres no saben
com explicar-se,
i em bloquejo,
i ploro,
i la pantalla es torna borrosa,
i el suplici de no poder,
de no estar a l'altura,
tot torna a tu,
tot en essència retorna a tu,
als teus cops i a les teves carícies,
a voler-te demostrar que jo podia
ser per tu,
a demanar-te l'impossible,
a oferir-te l'impensable,
a entregar-me submissa
a tu,
sense fronteres,
eterna,
a canvi d'una unça d'amor.

I ric de dia
i ploro de nit,
arraulida sota el llençol,
fred,
com les teves últimes carícies.

Inencontrables

Como la luna y su reflejo,

siempre nos separa el horizonte,

mesas largas nos distancias,

pierdo el tiempo entre palabras,

busco alivio en tu mirada,

nunca encuentro mis razones,

vivo, veo, siento, lato,

en la luz de la farola,

en la butaca de terciopelo:

tu espalda.

INENCONTRABLES.

como la luna

y su reflejo:

SIEMPRE NOS SEPARA

EL HORIZONTE

Corriente

Como el vaivén del mar,

mis deseos corren el agua

ahora cojo, ahora suelto,

siempre buscando un ancla

entre la arena de tu pelo,

y tus manos, y tu espalda.

Nosomos

No somos nadie,
no somos nada,
no somos nosotros,
no somos el alba,
no somos el día,
no somos fantasmas,
no somos presiones,
no somos cadenas,
no somos cerrados,
no somos nada.
No somos,
no somos,
no somos.
Te quiero. Y basta.

0

Rain., de Bartoz

"[...]algo en mi pecho se tensa... se rompe[...]"

(¿sigo pareciendo la chica más triste de la ciudad?)

(gracias Ismael Serrano por componer, cantar y sentir)

Echo

Go the Distance, de neslihans

Resuena, en el pecho vacío

late, como una sombra antigua,

perdida, confundiendo,

una brisa rancia que trae consigo

un aroma a libro viejo,

bombea la sangre triste

que ya no circula.

Como la niebla de otoño

con la lluvia nueva

se va,

se desvanece.

Over it

Hey babe,
do you think I'm gonna cry?
Do you think I'm gonna get
down on my knees and beg
you to be by my side?

Well,
things are quite different now,
I'm hurt but I'm strong,
Right now I say STOP,
I'll pass it somehow...

And I'll find, I'm sure,
a better one to kiss,
a better one to hug,
a better one to fuck...

You wanna be kind,
OK, now I'm fine,
So please just don't hurt me
anymore.

Don't tell me you're alright,
"I really love her,
we're gonna make our
story work out..."

Well, baby, that's not
my way, anymore,
I prefear you
to be burnt...

And I'll find, I'm sure,
a better one to kiss,
a better one to hug,
a better one to fuck...

(Tan de bo fos aixi de facil)

Pallassa

"Drunk clown" de TryToCatch

Sofà de cuir. Entapissat floral.
Una mà agafa, uns llavis besen,
una llengua repassa corbes.
Al local del costat,
la música màquina
fa rebotar l'estucat.

Quatre cossos borratxos,
quatre ànimes perdudes,
vuit mans aventureres,
sexe fred entre amics...

I al matí un mal regust de boca,
i preguntar-se com ens mirarem a la cara
(a partir d'ara)
i el pitjor de tot,
una sensació de buidor incoherent.

No tornaré a fer-ho mai més.
Sóc una puta pallassa
borratxa, calenta, frígida i estranya.

Desamor urbano

Te vomito en las esquinas de cada callejón.
Esquivo tus miradas parpadeantes,
tus indirectas de neón.
Los coches que me pitan, que me aturden,
no son nada en comparación.

Te has llevado el amor.

Como el poeta en Nueva York,
o la muchacha en el colchón,
las luces de la noche nos aplacan,
limpian el cuerpo y lavan la cara,
y nos hace sentir mejor.

Te has llevado mi amor.

Como el "The Power of Love"
de Frankie goes to Hollywood,
o el "Nothing compares to you"
mi vida es una ruina si, tu,
dulce y amarillo zorro traïdor,
vas y, como siempre...

Te llevas mi amor.

He said no

Ara si que si,
que ja no em queda res aquí,
que les nostres estones s'acaben
i el que mai havia sigut,
ja no serà.

Ara si que si,
que marxo i deixo i ho abandono,
que m'en vaig i ja no torno,
i ploraré una vegada
i prou.

Ara si que si,
que ja m'has donat el no,
ja està clar que no t'agrado
i no tinc el que fa falta
i jo,
que de forta res de res,
només ploro,
i no puc més,
i no vull deixar que la vida
se m'escapi o m'arrossegui,
i m'abandoni a la riba d'algun riu
o alguna barra desafortunada.

I acabar gastant totes les nits
en un bar de poetes
pobres, sols, alcoholitzats i corferits.

[Això s'acaba] Requiescat in pace

Pressento que avui s'acaba.

Pressento que les notes ja no sonen,
que la cítara restarà muda,
que tot ja mor a poc a poc.

Pressento que les fulles no cauen,
i la pluja no mulla
un cor que es va assecant.

Pressento que estic cansada i grisa,
que se m'apaguen els colors,
que no queda més per dir.

Pressento que m'he cansat
d'"El Club de los Cobardes",
dels "Et vull però no et puc",
de les falses il·lusions,
d'estimar somriures que no existeixen,
de sospirar per homes que no hi són,
d'aspirar a més del que puc aconseguir,
d'anar-me reconstruint el cor.

Pressento que m'he cansat
d'apuntar alt i errar el tir,
de somiar els ideals,
de dibuixar les paradoxes,
d'escriure tonteries,
d'expressar-me quan no en sé,
d'explicar-vos la meva vida
perquè estic sola, sola, sola,
i no sé a qui parlar.

Pressento que avui em moro,
que la meva etapa de poeta s'apaga,
que s'extingeix la meva ànima,
que el meu cor s'esvaeix,
que les meves llàgrimes s'acaben,
que tots els qui estimo se'n van,
pressento que avui el món em devora
per sempre més.

Si, és trist.

Pressento que avui s'acaba.

[vull donar les gràcies a l'Arnau "Edward" (20-21/15-16), en Bruno "Bruno" (21/16), l'Unai "Minotaure" (29/16), en Marcel "Linus" (20/17), en Jaume "El carter" (29-30/17) i en Guillem "Amantes amentes" (28?/17) per no haver-me estimat com necessitava, i per haver-me deixat que els estimés en silenci. Donar-los les gràcies per trencar-me repetidament el cor i fer-me més feble en comptes de més forta, ja que si hagués estat més forta tots aquests poemes no haguéssin existit.

I finalment, demanar perdó per la meva possible futura absència (potser ja, infinita), sense trencar el meu compromís amb Personatges Itinerants, i avisar-vos que a mi em dol més que a vosaltres acabar el blog, i per això restarà obert. Perquè sé que no seré prou forta per no tornar.

Els números al costat dels noms són l'edat que tenien ells mentre els vaig estimar, i al costat, l'edat que tenia jo, i el nom en cursiva, sota l'etiqueta en que els podreu trobar. Per a en Guillem no n'hi ha cap, però són al meu bloc de notes, que algun dia passaré aquí.

Em sembla que, tot i ser poeta i abocar una part de mi a cada poema, i tot ser aquest blog tan i tan íntim i personal, aquest és el cop que em sento més despullada i exposada... Serà per la qüestió aquesta de l'edat. Un petó, us estima sempre, i us estimarà,

NeoPoeta

Profunda tristeza

Quan ja no recordes
per què fas les coses,
quan l'únic objectiu
és llevar-te un dia més,
quan saps el que t'espera
i no t'espanta, ni t'agrada:
t'avorreix...
Apaga y vamonos

Em sento com si busqués
les peces d'un antic trencaclosques.
A les fosques vaig.

Mi hastío es consecuencia
de tu falta de consideración.

No queda res mes
que no deixar-ho d'intentar.
Vull escapar-me de mi,
de tot el que m'atrapa,
perquè la meva vida és vana,
la meva existència és buida,
i l'endemà m'avorreix.

Sin cuerpo

(I he agafat aquesta foto perquè encara hi sortia prou bé)

Me miro el pecho
y me doy cuenta
que no relleno todo el sujetador.

Me miro al espejo
y me sobro entera,
querría ser otra.

Me toco el cuerpo,
me investigo y encuentro
imperfecciones mil.

Y es un rato largo después
cuando me doy cuenta
que quizá eso no importe.

Que el hombre que me haga
sentir azul
verá a través de mis ojos,
olerá mi alma
y mi interior,
y no hará falta el tacto
para rozarnos
o para hacer el amor,
que seran las albas que me regale
o las lunas que me traiga,
los almuerzos en la cama
o los calcetines del revés
los que tendrán razón.

Que cuando estemos a solas,
nos desnudaremos la ropa,
y cuando nos amemos,
nos desnudaremos el cuerpo.

Y sólo nos importará el aliento,

Que "Per què et vesteixes?"
em cridaves, embriagat
del teu propi fum
i la teva pròpia merda.
Que "Per què marxes?"
sentia que cridaves
del passadís estant,
i tu a la cambra de l'hotel llardós.
Que "Per què corres?"
despertant el barri que no dorm,
vociferaves i et cordaves la bragueta,
boig, enllunaticat, transperdut.

Per...

Per què?

Entre rius de rimmel i eyeline
t'hagués volgut respondre
"Perquè ja no aguanto més"

Sálvate, Caperucita

[Para todas aquellas chicas
que no pudieron correr, correr, correr,
y salvarse.

Con un poco de suerte
y un mucho de agilidad
esa noche podría volver a casa
intacta, pura,
sin un rasguño en su castidad,
con las rodillas peladas
de tanto correr,
y tropezarse,
y correr,
y levantarse y tropezar,
y caer en el fango y los charcos
en la noche nublada,
escapando de un monstruo sin rostro,
de unas manos grandes y sucias,
de un aliento cortante y cortado,
de unos ojos vibrantes y absorvedores,
correr, correr, correr.

Y llegó a casa. Y se salvó.

Maybe you can hear me
from the moon
when I'm talking to you
waiting for the moment
to forget
every little thing
that you did wrong.

I'm falling asleep to find you
beyond my imagination
but I can't,
I can't...

Maybe you can hear me
from the moon
when I'm talking to you
waiting for the light that
keeps brithing
behind the wall you've built
to hide your love.

Que plogui

Que tu i jo som?
Que tu i jo teníem què?
Tu i jo mai dels mais.
Mai més.

Tu i la teva pluja, i les teves mirades, i els teus petons, i les teves carícies, i les teves entrades al cinema.
I les teves enganyoses paraules: "Fa temps que la vaig deixar d'estimar"

Que tu i jo som?
Em faig riure a mi mateixa.
Tot, tot, tot fals.
Érem només amics. (Dius que vas dir)

Vull que plogui
o tenir una malaltia terminal.
A efectes pràctics és el mateix.
No pots sortir de casa,
no t'has d'enfrontar al món.

I la compassió,
i tornar a recollir els trossets...
Trossets ja desgastats
de tantes vegades que han sigut enganxats.
Peces que s'han perdut
en cada nova esllevissada de sentiments.
I, cada cop,
un cor més petit...

Morfina animal

Directament a la vena, o en pastilles,
amb una sola dosi basta
i en un moment
el dolor del múscul marxa.

Quan les punxades al genoll
o al cervell, que es dol com estrenyent-se
no em permeten caminar,
un xut de morfina.
I prou.

Però quan és el cor que pesa
i el sentiment que dol i estreny
i les anàlissis surten netes
i els metges no troben res
i tu baixes, i baixes,
i el dolor puja i puja,
no són la cama o el cervell
els qui no et deixen avançar.
Quina és, doncs, la morfina de l'ànima?