Vòmit emocional escrit plorant

Mai deixaré a ningú
que em faci el que m'has fet tu.
Mai tornaré a regalar,
generosa,
la meva ànima per guarir la ferida.

Mentre les teves mans
despullaven el meu cos,
i les meves llàgrimes
despullaven la meva ànima,
posseïes el meu cor,
salvatge,
oscilant entre la llum i la foscor.

I ara ploro i ja no sé escriure,
les meves mans maldestres no saben
com explicar-se,
i em bloquejo,
i ploro,
i la pantalla es torna borrosa,
i el suplici de no poder,
de no estar a l'altura,
tot torna a tu,
tot en essència retorna a tu,
als teus cops i a les teves carícies,
a voler-te demostrar que jo podia
ser per tu,
a demanar-te l'impossible,
a oferir-te l'impensable,
a entregar-me submissa
a tu,
sense fronteres,
eterna,
a canvi d'una unça d'amor.

I ric de dia
i ploro de nit,
arraulida sota el llençol,
fred,
com les teves últimes carícies.

Es una locura como huelen a tí mis manos

Es una locura
como huelen a tí mis manos.
Como a cada instante
me descubro
recordando,
con los dedos,
la humedad
de mis labios en tu sexo,
el calor de tus manos
en el mío,
mi espalda en tensión arqueada
y mis pezones clamando al cielo,
mis dilatados huecos buscando
tus inquisitivos tallos,
y el blanco, rebosante éxtasi
siempre acompañado
de una pequeña muerte,
de un celestial infarto.

Es una locura
como huelen a tí mis manos.
(me paso el día con los dedos
entre la nariz y los labios)

Valset de l'insomni

No sé què em passa
que no puc dormir
i les nits se m'allarguen 
últimament,
potser es qüestió
del llarg de la manta
que sempre em deixa
els peus al descobert,
potser el dur coixí
o el matalàs erm,
potser els sorolls
dels veïns inconscients,
potser una llumeta,
potser un zumzeig,
potser la finestra
no tanca molt bé,
potser a la sala
miren TV3,
potser tot alhora,
però segurament...

Si es que no dormo
i les nits es fan llargues
es perquè estic molt sola
sota aquestes mantes
i em quedo atrapada
al record d'una imatge:
les teves carícies
llunyanes i faltes,
els teus besos bruts,
tendres mossegades,
els teus rinxols negres,
la teva mirada,
la teva pell dolça
a la meva, enllaçada...

Espero el matí
desperta i pensant-te,
esperant els teus ulls
quan despunti l'alba.

TORMENTA, MARINER

Entenc els teus braços
ferms i bruns, plens
de suor de mariner,
si es que jo sóc la tormenta
que colpeja el teu vaixell,
i tu amb ulls salats
amarres les veles.

I com el mariner que,
un cop arriba la calma,
es mira el mar i se l'estima:
els teus ulls em fiten
des de l'altra banda del coixí.
Com si ens pertanyéssim l'un a l'altre.

THE WONDER

Per tots els dies que no ho he fet.
Per tots els silencis plens,
per tots els silencis buits.
Per la vergonya. Pel dolor.
Per tantes vegades merescudes:
t'estimo.

Per haver baixat als inferns
i perdre't allà,
per haver-te deixat enrere
i córrer,
creient que anava endavant
i no veure't,
travessar amb la mirada
la meravella.

I, de sobte, els translúcids cossos.
Que s'ha tornat opacs
davant del cel, davant de Déu,
en una força bruta
que, dançants, han exhalat.

I tocant el paradís
hem fet la pluja,
els teus dits amb la meva pell
i endins,
l'olor a boira i a tu,
els teus ulls que em miren
i em diuen per sempre,
ulls clars que estimen i no ho saben,
innocents, ingenus, plens d'un amor
inconcebible.

Per a tu, que m'ensenyes cada dia.
Per a tu,
que ets, en si, la meravella.

Primer premi als Jocs Florals: El príncep i jo

Avui faig un post una mica poc ortodoxe pel que fa a la tònica del blog, i una mica més en plan "autobombo", però es que estic molt contenta i sou amb qui més prefereixo compartir-ho!

He guanyat l'edició d'enguany dels Jocs Florals del meu poble amb un recull de poesia anomenat El príncep i jo, amb alguns poemes rescatats d'aquí i altres inèdits. Us deixo tot el recull aquí perquè pugueu llegir-lo.

EL PRÍNCEP

Tu ni t'ho imagines
que sospiro a les nits més fosques,
que m'amago rere màscares
quan em mires de reüll,
que les hores en que em faltes
passen lentes i pesades
i m'estripen l'interior, rabioses,
buscant-te a cada racó de la memòria,
evocant-te per acompanyar-me,
que quan no hi ets em sento sola,
sola encara que hi hagi algú altre.


Tu, pell morena, d'oliva de cera de pena,
dolçor que t'imagino,
cançons d'amor que no t'escric,
taules que ens separen...
ens busquem en l'aula interminable
i no et trobo, no et trobo,
i ja no sé si es cert
o sobrevisc a base de fal·làcies.
I en els somnis que apareixes
m'acaricies tendrament, em calmes.


Et voldria com una posta de sol ardent,
com una brisa suau que m'acaricia,
com una balada de metall que destripa,
com una nit blava de fanals,
com un carreró brut de sexe
i un viatge de carretera,
com he volgut a tants abans
i com no he volgut mai a ningú.


Com un llop ofegat de nostàlgia
udolo a la lluna, implorant,
que en la pròxima trobada em miris i em somriguis,
o m'abracis a la sala de muntatge,
que em truquis per anular una reunió
i ens trobem per Gràcia,
i tu duguis una bicicleta
i jo sigui Etta i tu Butch,
i em despullis en una plaça del Raval,
que m'omplis de petons i d'esperança,
i em facis creure de nou en estimar.


Príncep de Pèrsia,
cabell rinxolat que cau a l'espatlla,
mans fortes i braços amples,
estima'm que tremolo,
tremolo de que ens deixem escapar. 

 

JO

Jo, dolça i petita,

quasi desvalguda,

jo meitat dèbil,

jo intensa

et miro,

jo et ballo les nits fredes.

Jo puc.

Jo jugo les hores sola

en què t'escapes,

jo et desitjo i t'espero

i t'imagino i em tanco

i em toco i et busco

en mi.

Jo sola ens estimo,

però tu...

Tu no.

TRES DE RES

Tu i jo, primera ronda,

asseguts a les butaques,

buscant-nos la carícia accidental

que juga,

que estremeix el cor

i punxa,

moc el cabell i el perfum,

atentament disposat,

es dispara.

Em mires.

Tu i jo, segona ronda,

jo a la taula i tu a la porta,

cara a cara jo fumo,

t'explico,

quasi quasi que ja marxo

però no,

no em deixes.

Parlem i parlem i parlem.

Tu i jo, tercera ronda,

sé que no,

que com sempre marxaré

sense ni un trist petó,

però ho intento

-fer-te riure-

i al final, llança perduda,

volo escales avall

i desde el carrer

miro la teva finestra.

Deserta.

UN AMOR

Parlo d'un amor concret,
unes ganes boges d'eternitat,
de sobrepassar l'efímer
i trascendir en els teus ulls,
fer-me infinita sobre la teva pell,
d'un amor secret,
un amor entre tu i jo i la fredor de la nit,
prohibit, mal vist,
de mirades de reüll i somriures amagats,
d'un amor que és por,
por de no concretar-se i no passar,
por de no tenir-te
després de tant haver-te somiat.
Parlo d'un amor que batega.
Parlo d'estimar-te i, si cal,
morir de fred al teu costat.

DESITJAR

Ets com la nit, que t'estimo,

que et cerco entre les cuixes,

com el sol que batega dins el pit,

ets la lluna i les estrelles,

com una papallona que acaricia el vent.

I jo que tremolo,

ansiosa, perduda entre llençols,

sola i gèlida et busco

i no et trobo,

perque al meu costat

em faltes,

i només puc que imaginar-te,

només puc imaginar-te

i desitjar.

VOLÀTIL

Ets difícil, fonedís,
te m'escoles entre els dits
com aigua calenta,
aixeques un mur i em mires,
desde darrere.

Uns ulls freds
que ja no sé llegir,
ja quasi ni em parles
ni em rius.

Ets una ombra dura,

una esquena inexorable,

una paret d'acer

que ni batega ni sent

ni m'existeix.

Ets un amor que acaba,

la serenitat anunciada

del fracàs, l'avorriment,

unes hores que no passen,

una ànsia que s'esborra de les entranyes

i la confirmació de que

sota els rínxols i la pell i les mirades

ets, tan sols,

superfície.

Moltes gràcies i desitgeu-me sort pels Jocs Florals de la comarca!

El Príncep

Tu ni t'ho imagines
que sospiro a les nits més fosques,
que m'amago rere màscares
quan em mires de reüll,
que les hores en que em faltes
passen lentes i pesades
i m'estripen l'interior, rabioses,
buscant-te a cada racó de la memòria,
evocant-te per acompanyar-me,
que quan no hi ets em sento sola,
sola encara que hi hagi algú altre.


Tu, pell morena, d'oliva de cera de pena,
dolçor que t'imagino,
cançons d'amor que no t'escric,
taules que ens separen...
ens busquem en l'aula interminable
i no et trobo, no et trobo,
i ja no sé si es cert
o sobrevisc a base de fal·làcies.
I en els somnis que apareixes
m'acaricies tendrament, em calmes.


Et voldria com una posta de sol ardent,
com una brisa suau que m'acaricia,
com una balada de metall que destripa,
com una nit blava de fanals,
com un carreró brut de sexe
i un viatge de carretera,
com he volgut a tants abans
i com no he volgut mai a ningú.


Com un llop ofegat de nostàlgia
udolo a la lluna, implorant,
que en la pròxima trobada em miris i em somriguis,
o m'abracis a la sala de muntatge,
que em truquis per anular una reunió
i ens trobem per Gràcia,
i tu duguis una bicicleta
i jo sigui Etta i tu Butch,
i em despullis en una plaça del Raval,
que m'omplis de petons i d'esperança,
i em facis creure de nou en estimar.


Príncep de Persia,
cabell rinxolat que cau a l'espatlla,
mans fortes i braços amples,
estima'm que tinc por,
tinc por de que ens deixem escapar.

Introducing el Neci

Two bodies, one soul de negateven

Se m'escolen les hores

per la punta dels teus dits.
Com una condemna inexorable,
el rellotge.
Sobre la teva pell la meva,
dues bèsties en calma
respiren entretallades.

Busco dins meu
la paraula.

Echo

Go the Distance, de neslihans

Resuena, en el pecho vacío

late, como una sombra antigua,

perdida, confundiendo,

una brisa rancia que trae consigo

un aroma a libro viejo,

bombea la sangre triste

que ya no circula.

Como la niebla de otoño

con la lluvia nueva

se va,

se desvanece.

*

Què en saps de la vida,
tu dolça i desvalguda,
dolça que no has estimat
el que et mereixes,
que no t'han tornat
el que senties,
el que et devien,
moixa de les hores grogues,
amiga profunda, calmada,
noia de vidre (que no cristall),
què en saps d'una vida
que no et mereix,
una vida que et queda
curta
buida les nits que passes,
què en saps i què te'n sobra?

Si buscant un demà que no arriba
ens creuem un altre cop,
que sigui perquè no has marxat,
perquè no ens hem perdut
en les tristes parets,
les angoixes d'unes teranyines
que, inexorables,
ens estrenyen
i ens acaben.

Oh, so cheesy

En las noches afortunadas
de él y yo, de nosotros,
entre sábanas sucias y rancias,
entre piel y vello,
y sombra y mantas,
entre yo le digo y él me dice,
él me dice y yo le digo,
podrían pasar las horas
que parecen cortas pero son largas,
si no se perdiera en mis piernas
que parecen largas pero son cortas,
y subiéndome al cielo
desde la oscura cama,
retuerce mis entrañas
con sonrisa amplia,
y al irme y volarme
y perder la calma
se va, se va,
(se va en mi entrada)
y al terminar exhaustos,
se gira, me abraza...
y lo hace con el alma.

Todavía no

Los ojos vacíos de esperanza,
los rincones oscuros, tristes,
las estrellas que no brillan,
la hora que no pasa,
los libros polvorientos,
una pared blanca,
un lápiz sin punta y sin papel,
me miro las manos descalzas,
atiendo a cada ruido,
cada paso,
cada estrofa,
y una noche que no cae
apremia el ritmo de mi cardio
y moja mi mejilla,
susrrando que todavía falta
un rato.

#44

Passion, de kalgeo

Ansío ser por fin
carne de tus brazos,
que me encuentres sola
en el viento de la noche,
en los susurros,
en las almas que no callan,
que me hagas de tierra,
que te haga de agua,
que nos fundamos en barro,
en lodo viscoso,
en uno solo, en un charco,
a ras de suelo,
Tu. Yo.

Te busco y aunque no estás,
te imagino, te dibujo con mi aliento,
tu piel como se eriza,
como me sientes sobre ti,
como el universo vacila
en el punto que no estamos
y deberíamos estar,
y cómo las esdrújulas se escapan
dejándonos a solas
con nuestro diálogo monosilábico,
entrecortado, fogoso y pasional.

Fear nothing but yourself, baby

"The fear", by EmptyBlueSky

Tengo miedo de las ratas,
ratas que comen y corroen,
que se infiltran en las sábanas
y tiñen de amarillo
el colchón.
Y el azul me aturde
en estas noches frías,
con la cama tan vacía,
y tu,
monstruo gris,
verdad oculta bajo el colchón,
que aspiras a abrazarme
y tenderme en tu soledad,
aguardas el momento perfecto
para salir.
Y atacar.

Topo

Mole, de moohaa

Topillo ciego y flaco,
apareces con encanto mágico.
Como un destino fijo
tus labios en mis labios
en un beso tan empático,
topillo dulce y majo,
en las horas de mal rato
una peli o un buen trago,
bailas polka en un armario
si fin.
No me niegues la evidencia
no eres pura coincidencia,
como una canción de Air,
(solo otra forma de ver...
las cosas)

Tu eres tonto y malo,
pero la gracia de la historia
es que para quererme como novia
o tonto o malo hay que ser.

Una amiga així

Dreta a esquerra, a dalt: Alba, Afra, Neo
Dreta a esquerra, a baix: Frankie, Albert

Tindràs mals i bons moments
i hauràs de tirar endavant,
i mai mirar enrere,
i mai fer un mal pas,
i quan caiguis a les brases,
jo estaré esperant.

Viuràs llargues nits despertes,
altres llunes de neguit,
males ratxes,
hores tristes,
però sempre, sempre, sempre,
t'estaré esperant aquí.

I quan creguis que no hi sóc,
i que tot ja s'ha fet fosc,
i quan el món, a poc a poc,
hagi anat quedant somort...

Tu tranquila, jo hi seré,
seré una llum al teu carrer,
i quan sigui negra nit
i te'n tornis cap al llit...
A l'aguait, un xic enllà,
els malsons faré marxar.

[ :) ]

Dolça Navidaz

TO J

T'espero
amb un llibre a les mans.
Però jo seré el teu regal.
(Si després te'l vols llegir,
ja ho decidiràs al llit...)

TO EVERYONE

Dolça Navidaz...
¡Cuan amarga te vuelves
si te toca la soledad!

No lo eres para el hombre
que una noche se equivocó
con la secretaria
y ahora duerme solo.

No lo eres para ellos,
los amantes precoces,
que la familia i obligaciones
les mantiene alejados.

No lo eres para aquel
que escribe y publica
que estaría mejor con ella
que lo solo que se encuentra.

No lo eres para mí,
que vivo de domingo en domingo,
y parece que este
no llega, no llega.

No lo eres, en fin,
para todos los que querrían
pasar acompañados la dolça,
Dolça Navidaz.

Diria

Quan vaig decidir estimar-te?
Diria que no ho vaig triar.

Per què vaig seguir esperant-te?
Diria que m'ho vaig jurar.

Quantes voltes vaig plorar-te?
Diria que fins que em vaig ofegar.

Fins quan vaig voler seguir-te?
Diria que fins després de morir.

I si no vaig poder parlar-te'n...
... vas perquè m'ho vas prohibir.

Que quan vaig decidir estimar-te?
Diria que no ho vaig triar.

Perquè, creu-me, si pogués escollir-ho,
ai! Ja t'hauria oblidat.

Sin cuerpo

(I he agafat aquesta foto perquè encara hi sortia prou bé)

Me miro el pecho
y me doy cuenta
que no relleno todo el sujetador.

Me miro al espejo
y me sobro entera,
querría ser otra.

Me toco el cuerpo,
me investigo y encuentro
imperfecciones mil.

Y es un rato largo después
cuando me doy cuenta
que quizá eso no importe.

Que el hombre que me haga
sentir azul
verá a través de mis ojos,
olerá mi alma
y mi interior,
y no hará falta el tacto
para rozarnos
o para hacer el amor,
que seran las albas que me regale
o las lunas que me traiga,
los almuerzos en la cama
o los calcetines del revés
los que tendrán razón.

Que cuando estemos a solas,
nos desnudaremos la ropa,
y cuando nos amemos,
nos desnudaremos el cuerpo.

Y sólo nos importará el aliento,

Mitja cigarreta

[inspirada per la Carme i els seus haikus, aquí en ve un de poc usual, a l'estil NeoPoeta]

Va marxar
com qui diu que va a comprar tabac:
per no tornar.

sé que mètricament no és exactament un haiku, però...]