28 de juny 2009

He said no


Ara si que si,
que ja no em queda res aquí,
que les nostres estones s'acaben
i el que mai havia sigut,
ja no serà.

Ara si que si,
que marxo i deixo i ho abandono,
que m'en vaig i ja no torno,
i ploraré una vegada
i prou.

Ara si que si,
que ja m'has donat el no,
ja està clar que no t'agrado
i no tinc el que fa falta
i jo,
que de forta res de res,
només ploro,
i no puc més,
i no vull deixar que la vida
se m'escapi o m'arrossegui,
i m'abandoni a la riba d'algun riu
o alguna barra desafortunada.

I acabar gastant totes les nits
en un bar de poetes
pobres, sols, alcoholitzats i corferits.

10 comentaris:

XeXu ha dit...

Uf, un altre cop més clar que l'aigua. Em sap greu la teva situació però espero, però tu mateixa saps que no et pots deixar arrossegar. Espero que aviat surtis d'aquest pou per tornar a somriure.

Encara que... no hi és Wanda?

Judit ha dit...

Ara et diré una cosa... Somriu pq ara ets infeliç, això vol dir que en algún moment vas acariciar la felicitat... com sinó la podrem reconèixer?
Petonet!!!

Laia ha dit...

Que ploris no vol dir que no siguis forta. Plorar no és un signe de debilitat. És un signe d'humanitat i tendresa. Una prova de que tens cor, ànima, sentiments, que ets capaç d'estimar.

És pitjor no fer-hi res, no llançar-te, quedar-te amb dubtes, no tenir valor per demostrar què sents. Per voler-ho intentar, només per això, ja ets forta.

Som dèbils els que no tenim empenta per fer tot això, els que ens fa massa ¿por? descorbir el que hi ha més enllà...

Molts petons. I molts ànims.

Joana ha dit...

No deixis d'escriure malgrat l'enyor....
un abraçada!

Nymnia ha dit...

Doncs si, no és fàcil encaixar sentiments que ens fan mal i ens fan plorar.

Com diu la Laia, plorar no és pas un senyal de debilitat. Fins ara jo ho havia pensat equivocada, fins que vaig entendre que el que et fa fort és acceptar el que sents i poder ser sincer, així com encarar les coses i saber tirar endavant.

És molt difícil, però per a poder arribar al cel, sempre has de caure alguna vegada.

I que consti, tot el que hi ha dins d'un mateix, ha de sortir cap a fora, sigui el que sigui (un rot, un pet, unes llàgrimes, un crit...jejeje)! Aixi que si s'ha de plorar es plora, perquè en el fons va bé buidar-se, igual de bé del que ens va a gent de blogs escriure... aixi que no deixis de dir tot allò que penses i d'escriure tal i com ho fas, i si has de plorar un cop o quatre ho fas i a poc a poc, ja no en tindràs ganes...

Uf, és que m'he sentit molt identificada amb el que has escrit, i ara t'estic fotent el rollo, però ja acabo el cafè del bar dels poetes i me'n vaig enviant-te un petó! adeuuu!

- assumpta - ha dit...

Venia a prendre un cafè i veig la porta del bar si no tancada, a mitges. Vull pensar que només serà per "vacances" i algún dia tornaràs a obrir-lo de nou.

Poeta és el teu nom i amb honor que el duus, no ens deixis sense les teves paraules.

Si ara necessites temps... agafa'n si necessites aire... respira, si no pots somriure... plora.
Facis el que facis estarà ben fet perquè així ho hauràs volgut tu. Però no dexis mai d'escriure, això de veritat que t'ajudarà a treure els "dimonis".

Ànims amunt i un petó!

Wayfarer ha dit...

Hola, no et pots deixar arrossegar ni acabar malament, no val la pena. Res ho val. Plorar és moltes vegades una alliberació. Per cert, ara que has acabat el batxillerat. Què faràs??? Jo de moment marxar a Bèlgica! Un petonàs

Té la mà Maria - Reus ha dit...

Si fossis la lluna i jo el sol
t'ompliria a petons.

Ballarinadeplom ha dit...

un cop, un altre...però sempre ens aixequem, sempre més forts.

...i al cap d'un temps som capaços de tirar el cap enrere i fer una gran riallada, despreocupats.

Marta ha dit...

Tens tot un món per endavant pensa que el dolor que ara passes et farà més forta. No hi ha mal que per bé no vingui.

Aprofito l'avinentesa per convidar-vos a visitar casa meva reflexionshumanes.blogspot.com. Espero que us hi trobeu bé.