Vòmit emocional escrit plorant

Mai deixaré a ningú
que em faci el que m'has fet tu.
Mai tornaré a regalar,
generosa,
la meva ànima per guarir la ferida.

Mentre les teves mans
despullaven el meu cos,
i les meves llàgrimes
despullaven la meva ànima,
posseïes el meu cor,
salvatge,
oscilant entre la llum i la foscor.

I ara ploro i ja no sé escriure,
les meves mans maldestres no saben
com explicar-se,
i em bloquejo,
i ploro,
i la pantalla es torna borrosa,
i el suplici de no poder,
de no estar a l'altura,
tot torna a tu,
tot en essència retorna a tu,
als teus cops i a les teves carícies,
a voler-te demostrar que jo podia
ser per tu,
a demanar-te l'impossible,
a oferir-te l'impensable,
a entregar-me submissa
a tu,
sense fronteres,
eterna,
a canvi d'una unça d'amor.

I ric de dia
i ploro de nit,
arraulida sota el llençol,
fred,
com les teves últimes carícies.

Valset de l'insomni

No sé què em passa
que no puc dormir
i les nits se m'allarguen 
últimament,
potser es qüestió
del llarg de la manta
que sempre em deixa
els peus al descobert,
potser el dur coixí
o el matalàs erm,
potser els sorolls
dels veïns inconscients,
potser una llumeta,
potser un zumzeig,
potser la finestra
no tanca molt bé,
potser a la sala
miren TV3,
potser tot alhora,
però segurament...

Si es que no dormo
i les nits es fan llargues
es perquè estic molt sola
sota aquestes mantes
i em quedo atrapada
al record d'una imatge:
les teves carícies
llunyanes i faltes,
els teus besos bruts,
tendres mossegades,
els teus rinxols negres,
la teva mirada,
la teva pell dolça
a la meva, enllaçada...

Espero el matí
desperta i pensant-te,
esperant els teus ulls
quan despunti l'alba.

Introducing el Neci

Two bodies, one soul de negateven

Se m'escolen les hores

per la punta dels teus dits.
Com una condemna inexorable,
el rellotge.
Sobre la teva pell la meva,
dues bèsties en calma
respiren entretallades.

Busco dins meu
la paraula.

0

Rain., de Bartoz

"[...]algo en mi pecho se tensa... se rompe[...]"

(¿sigo pareciendo la chica más triste de la ciudad?)

(gracias Ismael Serrano por componer, cantar y sentir)

Echo

Go the Distance, de neslihans

Resuena, en el pecho vacío

late, como una sombra antigua,

perdida, confundiendo,

una brisa rancia que trae consigo

un aroma a libro viejo,

bombea la sangre triste

que ya no circula.

Como la niebla de otoño

con la lluvia nueva

se va,

se desvanece.

Ventana. Sábana.

Tantas veces me equivoco
que me caigo por tus esquinas,
por tus bordes suaves de piel
y sudor,
que me alumbra tu mirada y en tu pecho
nos encontramos,
cual dos enamorados en el Zurich,
cual dos luceros en una constelación,
que me asombro de lo frágil
y lo bello de la vida,
que a tu lado no me asusta,
que me indica que estoy viva
y que te quiero.

Y tantas veces acertamos
que la lucha se termina,
empiezo una caricia que me duerme,
que me mata,
y al final me lees un verso de Gohete
y mi rostro mira al cielo
dormida, o casi,
mi pelo sobre tu pecho,
en código morse
late mi nombre tu corazón.

Oh, so cheesy

En las noches afortunadas
de él y yo, de nosotros,
entre sábanas sucias y rancias,
entre piel y vello,
y sombra y mantas,
entre yo le digo y él me dice,
él me dice y yo le digo,
podrían pasar las horas
que parecen cortas pero son largas,
si no se perdiera en mis piernas
que parecen largas pero son cortas,
y subiéndome al cielo
desde la oscura cama,
retuerce mis entrañas
con sonrisa amplia,
y al irme y volarme
y perder la calma
se va, se va,
(se va en mi entrada)
y al terminar exhaustos,
se gira, me abraza...
y lo hace con el alma.

Toca'm

But I Wanted To Touch, de strany

Tanca el ullets de princesa,
muda i sòrdida ciutat,
nocturna escena despullada...
buida'm les carícies del cos,
cap ni una,
cada racó de la meva pell
intacte, de nou,
esperant una nova mà a desflorar-me...

I si no arriba
en les majúscules necessàries
de la paraula...
si Ell no és, ja saps, Ell...
si només trobo companys
muts, sòrdids i nocturns,
de mirada i cor grocs...
si mai no batego un altre cop,
tot aquest patiment, Damian,
de que servirà?

Over it

Hey babe,
do you think I'm gonna cry?
Do you think I'm gonna get
down on my knees and beg
you to be by my side?

Well,
things are quite different now,
I'm hurt but I'm strong,
Right now I say STOP,
I'll pass it somehow...

And I'll find, I'm sure,
a better one to kiss,
a better one to hug,
a better one to fuck...

You wanna be kind,
OK, now I'm fine,
So please just don't hurt me
anymore.

Don't tell me you're alright,
"I really love her,
we're gonna make our
story work out..."

Well, baby, that's not
my way, anymore,
I prefear you
to be burnt...

And I'll find, I'm sure,
a better one to kiss,
a better one to hug,
a better one to fuck...

(Tan de bo fos aixi de facil)

Pallassa

"Drunk clown" de TryToCatch

Sofà de cuir. Entapissat floral.
Una mà agafa, uns llavis besen,
una llengua repassa corbes.
Al local del costat,
la música màquina
fa rebotar l'estucat.

Quatre cossos borratxos,
quatre ànimes perdudes,
vuit mans aventureres,
sexe fred entre amics...

I al matí un mal regust de boca,
i preguntar-se com ens mirarem a la cara
(a partir d'ara)
i el pitjor de tot,
una sensació de buidor incoherent.

No tornaré a fer-ho mai més.
Sóc una puta pallassa
borratxa, calenta, frígida i estranya.

El blues d'un bell record

Quan tornaràs a tocar-me
aquella cançó?
Quan tornaràs a besar-me
com aquell cop?
Quantes copes passaràn
abans de beure el foc?

Serem la nostre song,
aquelles notes de passió,
la melodia d'una antiga cançó...
el blues d'un bell record.

Quines nits esperen
al teu llit desfet i moll?
Quins petons expecten
de tornar a tastar el meu coll?
Quines carícies volen
recórrer mon cos de nou?

Serem la nostre song,
aquelles notes de passió,
la melodia d'una antiga cançó...
el blues d'un bell record.

T'espero viva entre llençols,
buscant l'amor que em dóns quan vols,
ets un etern i bell malson...
el meu blues d'un bell record.

Love Laundry

I m'esperaràs asseguda
sobre la rentadora que un dia
tu i jo vam omplir de roba interior.

Qui sap si tornaràn
els mitjons tenyits de rosa,
i aquelles calcetes entortolligades
amb el meu calçotet de cors.

[Això s'acaba] Requiescat in pace

Pressento que avui s'acaba.

Pressento que les notes ja no sonen,
que la cítara restarà muda,
que tot ja mor a poc a poc.

Pressento que les fulles no cauen,
i la pluja no mulla
un cor que es va assecant.

Pressento que estic cansada i grisa,
que se m'apaguen els colors,
que no queda més per dir.

Pressento que m'he cansat
d'"El Club de los Cobardes",
dels "Et vull però no et puc",
de les falses il·lusions,
d'estimar somriures que no existeixen,
de sospirar per homes que no hi són,
d'aspirar a més del que puc aconseguir,
d'anar-me reconstruint el cor.

Pressento que m'he cansat
d'apuntar alt i errar el tir,
de somiar els ideals,
de dibuixar les paradoxes,
d'escriure tonteries,
d'expressar-me quan no en sé,
d'explicar-vos la meva vida
perquè estic sola, sola, sola,
i no sé a qui parlar.

Pressento que avui em moro,
que la meva etapa de poeta s'apaga,
que s'extingeix la meva ànima,
que el meu cor s'esvaeix,
que les meves llàgrimes s'acaben,
que tots els qui estimo se'n van,
pressento que avui el món em devora
per sempre més.

Si, és trist.

Pressento que avui s'acaba.

[vull donar les gràcies a l'Arnau "Edward" (20-21/15-16), en Bruno "Bruno" (21/16), l'Unai "Minotaure" (29/16), en Marcel "Linus" (20/17), en Jaume "El carter" (29-30/17) i en Guillem "Amantes amentes" (28?/17) per no haver-me estimat com necessitava, i per haver-me deixat que els estimés en silenci. Donar-los les gràcies per trencar-me repetidament el cor i fer-me més feble en comptes de més forta, ja que si hagués estat més forta tots aquests poemes no haguéssin existit.

I finalment, demanar perdó per la meva possible futura absència (potser ja, infinita), sense trencar el meu compromís amb Personatges Itinerants, i avisar-vos que a mi em dol més que a vosaltres acabar el blog, i per això restarà obert. Perquè sé que no seré prou forta per no tornar.

Els números al costat dels noms són l'edat que tenien ells mentre els vaig estimar, i al costat, l'edat que tenia jo, i el nom en cursiva, sota l'etiqueta en que els podreu trobar. Per a en Guillem no n'hi ha cap, però són al meu bloc de notes, que algun dia passaré aquí.

Em sembla que, tot i ser poeta i abocar una part de mi a cada poema, i tot ser aquest blog tan i tan íntim i personal, aquest és el cop que em sento més despullada i exposada... Serà per la qüestió aquesta de l'edat. Un petó, us estima sempre, i us estimarà,

NeoPoeta

Help! -Desesperate Message to the World-

Em sento atrapada pels meus propis sentiments...


...i no sé per on escapar.

Tinc por
de trobar-te
i trobar-me amb tu
dins un paradís perfecte
que s'acaba.
De reconèixer que t'estimo
i tornar a fer-me mal.

Que plogui

Que tu i jo som?
Que tu i jo teníem què?
Tu i jo mai dels mais.
Mai més.

Tu i la teva pluja, i les teves mirades, i els teus petons, i les teves carícies, i les teves entrades al cinema.
I les teves enganyoses paraules: "Fa temps que la vaig deixar d'estimar"

Que tu i jo som?
Em faig riure a mi mateixa.
Tot, tot, tot fals.
Érem només amics. (Dius que vas dir)

Vull que plogui
o tenir una malaltia terminal.
A efectes pràctics és el mateix.
No pots sortir de casa,
no t'has d'enfrontar al món.

I la compassió,
i tornar a recollir els trossets...
Trossets ja desgastats
de tantes vegades que han sigut enganxats.
Peces que s'han perdut
en cada nova esllevissada de sentiments.
I, cada cop,
un cor més petit...

Plexe Solar

Necessito estimar.
La vibració interna,
aquells nusos traïdors,
somriures i mirades tímides.
Tot allò que vull, és això.

Per això,
engego el tocadiscs,
i estirada al llit
escolto aquella cançó trista,
aquella cançó tindrà gust de cor,
apago el llum i tanco els ulls
(per fer més fosc)
fins que em comença a tremolar
la barbeta,
i el coll em comença a cremar:
dels ulls em rodola una llàgrima
que tindrà el gust salat de sal.

Pedres

Tinc ganes de veure't.
De besar-te una altre volta
dins els ulls,
de conèixer allò que jo
no se de tu...

Simplement
la ment.
Jugant-me males passades.
(no voldria idealitzar-te)

M'agradaria oblidar-ho tot,
si més no,
no construir castells a l'aire.
"l'home mai s'entrebanca
dos cops amb la mateixa pedra"

Perquè equivocar-me un altre cop
seria com menjar un yogur amb sal.

(Ah... Si tu i jo som dues pedres,
espero que ens entrebanquem una altre nit)

5 i Acció

Click.
Directe, agressiu,
em mires.

El teu únic ull
m'apunta només a mi
- al meu cor, pot ser.

Encès. Apagat. Encès. Apagat.
el llumet vermell, en diuen.

Vols venir aquesta nit amb mi?
Decideix-te ràpid,
que el temps se l'enduu la pluja.

(Shhht! Silenci! Estem grabant...)

Et desitjo entre cadires i armariets,
em fas teva contra un mirall,
apartant pots i pinzells de maquillatge.

Abraçant-nos, fonent-nos,
em fas l'amor, no!
em folles, descaradament.

I et vull devorar,
a tu i a la teva maduresa,
els teus deu o dotze anys de més.

Vull menjar-te i que em mengis,
que em disparis mots lascius,
i la teva mirada i la teva pell obscena,
blanca i roja.

Em sues i et suo.
Et llepo els mugrons,
vermells de vermell de purpurina.
Llepo la indecència que traspuem
darrere la porta amb l'estrella groga.

I quan canstats i destrossats
caiem del tocador al terra,
sobre el fred marbre, o parquet,
ja no sé que era,
et miro.

La suor s'ha endut la pintura.
Ja no ets un jueu indecent.
Ets només un mortal.

I ploro.