24 d’abr. 2014

Vòmit emocional escrit plorant

Mai deixaré a ningú
que em faci el que m'has fet tu.
Mai tornaré a regalar,
generosa,
la meva ànima per guarir la ferida.

Mentre les teves mans
despullaven el meu cos,
i les meves llàgrimes
despullaven la meva ànima,
posseïes el meu cor,
salvatge,
oscilant entre la llum i la foscor.

I ara ploro i ja no sé escriure,
les meves mans maldestres no saben
com explicar-se,
i em bloquejo,
i ploro,
i la pantalla es torna borrosa,
i el suplici de no poder,
de no estar a l'altura,
tot torna a tu,
tot en essència retorna a tu,
als teus cops i a les teves carícies,
a voler-te demostrar que jo podia
ser per tu,
a demanar-te l'impossible,
a oferir-te l'impensable,
a entregar-me submissa
a tu,
sense fronteres,
eterna,
a canvi d'una unça d'amor.

I ric de dia
i ploro de nit,
arraulida sota el llençol,
fred,
com les teves últimes carícies.

1 comentari:

XeXu ha dit...

Els cossos de substitució acaben portant més desil·lusions que altra cosa. A les dues parts, a més.