[Això s'acaba] Requiescat in pace

Pressento que avui s'acaba.

Pressento que les notes ja no sonen,
que la cítara restarà muda,
que tot ja mor a poc a poc.

Pressento que les fulles no cauen,
i la pluja no mulla
un cor que es va assecant.

Pressento que estic cansada i grisa,
que se m'apaguen els colors,
que no queda més per dir.

Pressento que m'he cansat
d'"El Club de los Cobardes",
dels "Et vull però no et puc",
de les falses il·lusions,
d'estimar somriures que no existeixen,
de sospirar per homes que no hi són,
d'aspirar a més del que puc aconseguir,
d'anar-me reconstruint el cor.

Pressento que m'he cansat
d'apuntar alt i errar el tir,
de somiar els ideals,
de dibuixar les paradoxes,
d'escriure tonteries,
d'expressar-me quan no en sé,
d'explicar-vos la meva vida
perquè estic sola, sola, sola,
i no sé a qui parlar.

Pressento que avui em moro,
que la meva etapa de poeta s'apaga,
que s'extingeix la meva ànima,
que el meu cor s'esvaeix,
que les meves llàgrimes s'acaben,
que tots els qui estimo se'n van,
pressento que avui el món em devora
per sempre més.

Si, és trist.

Pressento que avui s'acaba.

[vull donar les gràcies a l'Arnau "Edward" (20-21/15-16), en Bruno "Bruno" (21/16), l'Unai "Minotaure" (29/16), en Marcel "Linus" (20/17), en Jaume "El carter" (29-30/17) i en Guillem "Amantes amentes" (28?/17) per no haver-me estimat com necessitava, i per haver-me deixat que els estimés en silenci. Donar-los les gràcies per trencar-me repetidament el cor i fer-me més feble en comptes de més forta, ja que si hagués estat més forta tots aquests poemes no haguéssin existit.

I finalment, demanar perdó per la meva possible futura absència (potser ja, infinita), sense trencar el meu compromís amb Personatges Itinerants, i avisar-vos que a mi em dol més que a vosaltres acabar el blog, i per això restarà obert. Perquè sé que no seré prou forta per no tornar.

Els números al costat dels noms són l'edat que tenien ells mentre els vaig estimar, i al costat, l'edat que tenia jo, i el nom en cursiva, sota l'etiqueta en que els podreu trobar. Per a en Guillem no n'hi ha cap, però són al meu bloc de notes, que algun dia passaré aquí.

Em sembla que, tot i ser poeta i abocar una part de mi a cada poema, i tot ser aquest blog tan i tan íntim i personal, aquest és el cop que em sento més despullada i exposada... Serà per la qüestió aquesta de l'edat. Un petó, us estima sempre, i us estimarà,

NeoPoeta

PaperNote

Suena un teléfono.
A mi lado algo se mueve
entre las sábanas.
La luna hiere mi pupila,
tu te giras,
y me besas,
y me abrazas.

Me sonríes y me dices que me amas.

Te duermes otra vez
en el otro lado de la cama.

Me levanto (sin vestirme)
y me voy a la nevera
sólo un triste zumo de piso de soltero.

Cacho idiota. No te quiero.
Vuelvo a tu lado y te beso.
Cojo la ropa que llevaba
y te dejo una nota en la mesa:

"Ya es hora que me vaya"

Libre, me siento entera.

Si, m'han explicat
que la gelosia és
infravalorar-se,
estar insegur d'una relació.

I tot i així, em reafirmo.
Estic, NO! Sóc gelosa...
... amb tu.

Perquè no sé si m'estimes,
ni sé si t'interesso.
Sé que sóc teva
perquè no ho puc evitar.
Sé que no ets meu
perquè no deixo de preguntar-me
quina serà la hora,
quin el magnífic moment,
quan et despertaràs del teu somni
i et dignaràs a preguntar-me com estic
i t'interessaràs per la resposta.

I quan el color de les nostres fotos
s'emblanqueixi pels cantons,
potser, només llavors potser,
entendré perquè t'estimo
si de lluny es veu que no estic bé.

Penso que em senyalen
per allà on passo
i que amb els seus ulls grocs
em torturen i m'atrapen.

I aquelles veus
les que sent tothom
i les que només jo
que són metzina o rialles,
em segueixen allà on vaig.

Dormo per escapar
per ser als teus braços
on em beses el cabell
i em guareixes l'ànima.

Però em desperto
i els ulls disparen
i les llengües emmetzinen
i tu no hi ets,
ets a Alemanya o, pitjor encara,
al meu costat i lluny de mi.

"Out of sight but never
out of mind"
Roger Mas

Vosaltres ho celebreu. Rieu
i dieu: "Un mes!" o "Un any!"
o fins i tot Noces d'Argent.
Tots us alegreu
d'haver-vos aguantat
mútuament, infinitament,
i gaudiu del pas del temps.

Però nosaltres no podem.
No podem mirar endevant i
somriure per tot el que ens queda.
Escanyem els minuts
i furguem a les agendes
per trobar-nos una estona
que tindrà gust de paradís.

I ens devorem,
sense por de gastar-nos,
acabant-nos l'un amb l'altre.

Perquè som una malaltia terminal
som un somni amb data de caducitat.

Arriscant-me a que el meu anglès no s'entengui per mala sintaxis, gramàtica, vocabulari, etc...

Time is running out
time is going down
to my toes.
I'm on my knees
wondering why.
'Cause nou you're gone
and then I couldn't say you goodbye.
I'm on my knees
wondering why.
Afterwards, I kill
all my true memories
Now I think all was a lie.
All is dead. All is gone.
Like you, sucking fucker son of a bitch.

Salgo adelante como puedo
intentando no pensar
en anda, en ti, en nada.

Caigo (porque no ando)
por los pasillos
preguntándome porqué
otra vez lo he hecho mal.

Me hablan, y no escucho,
me miran y no estoy.



Porqué tu te lo has llevado
todo
lo que quedaba en mi corazón,
todo,
lo que debía ser mi nueva vida.

Te llevaste contigo una maleta,
mi aliento, y el resto de todo mi ser.

Retindré el foc dels teus ulls
per quan marxis lluny d'aquí
encongint-me sola
(amb els raig de llum de les primeres flors)
i retrobar els teus braços càlids
en l'encara freda nit.
Dins de mi.

El que passa es que no hi ha temps.
Ens perdem en un partit de tenis
en que el que es diu
és més del que les paraules pensen...
Però quina estupidesa seria
renunciar als teus somriures
per petons que acabaran essent buits.

I poder-me preguntar, un cop sola,
si t'acostaves o simplement eres a prop,
si em somreies o simplement en recordaves una altre
si em deies que em volies
o ja començo a ésser boja...

Podria prometre moltes coses.
I no en compliria cap.
Perquè, de complir-ne només una
em sentiria obligada a complir totes les altres.

Així que deixaré que el vent
s'endugui les meves paraules
lluny,
amb tu,
on no facin mal a ningú.

Perquè tornaràs d'aquí a sis mesos...
i alhora no tornaràs mai.
Et voldré sempre amb mi,
perquè quan ja no hi siguis
t'idealitzaré.
I inventaré tot el que haguéssim
pogut ésser.

But... marxes.
Marxes i no et puc retindre entre els meus braços
(on mai t'he tingut)

Em passo les hores
veient com cauen, mortes,
desitjant que passin,
per veure't un altre cop,
i desitjant que s'aturin.

T'esperaré, on la vida calla,
i els silencis es fan grans.

Teclejos somrient:
"Que tinguis una nit
plena de Somnis prodigiosos
i Bones vibracions"

I em contestes:
"Ok. Bna nit.
Ns veiem"

I quan ja no hi ets
et deixo un missatges
que més tard ja llegiràs:
"Si... jo també t'estimo"

Carrers bruts

Em busques
contra una paret bruta
i em somrius lascivament
i em devores
un cop
i un altre,
i un altre,
i la tarda es va enfosquint
i tu continues guanyant-te
una cleca (per impertinent)
i quan t'acuso
i et senyalo, i et dic que has fet trampes...
Rius.
I em mires com sempre de reüll.

No s'hi val.
No et suporto.
No em toquis!

(però, que cony... en el fons... t'estimo)

Sunset silhouette man

Ets la gota que cau
sobre la fulla que es mou
per el vent que ve
de la muntanya que es
una ombra a l'horitzó que es dibuixa
quan miro lluny
cap a on tu has marxat...

I de sobte un figura retallada
sobre el fons roig
(només et manca el barret de cowboy,
com un Llanero Solitario)
i em pregunto altre cop si seràs tu
qui ve al meu encontre...
aquí, al meu bosc de solitud.