[Això s'acaba] Requiescat in pace

Pressento que avui s'acaba.

Pressento que les notes ja no sonen,
que la cítara restarà muda,
que tot ja mor a poc a poc.

Pressento que les fulles no cauen,
i la pluja no mulla
un cor que es va assecant.

Pressento que estic cansada i grisa,
que se m'apaguen els colors,
que no queda més per dir.

Pressento que m'he cansat
d'"El Club de los Cobardes",
dels "Et vull però no et puc",
de les falses il·lusions,
d'estimar somriures que no existeixen,
de sospirar per homes que no hi són,
d'aspirar a més del que puc aconseguir,
d'anar-me reconstruint el cor.

Pressento que m'he cansat
d'apuntar alt i errar el tir,
de somiar els ideals,
de dibuixar les paradoxes,
d'escriure tonteries,
d'expressar-me quan no en sé,
d'explicar-vos la meva vida
perquè estic sola, sola, sola,
i no sé a qui parlar.

Pressento que avui em moro,
que la meva etapa de poeta s'apaga,
que s'extingeix la meva ànima,
que el meu cor s'esvaeix,
que les meves llàgrimes s'acaben,
que tots els qui estimo se'n van,
pressento que avui el món em devora
per sempre més.

Si, és trist.

Pressento que avui s'acaba.

[vull donar les gràcies a l'Arnau "Edward" (20-21/15-16), en Bruno "Bruno" (21/16), l'Unai "Minotaure" (29/16), en Marcel "Linus" (20/17), en Jaume "El carter" (29-30/17) i en Guillem "Amantes amentes" (28?/17) per no haver-me estimat com necessitava, i per haver-me deixat que els estimés en silenci. Donar-los les gràcies per trencar-me repetidament el cor i fer-me més feble en comptes de més forta, ja que si hagués estat més forta tots aquests poemes no haguéssin existit.

I finalment, demanar perdó per la meva possible futura absència (potser ja, infinita), sense trencar el meu compromís amb Personatges Itinerants, i avisar-vos que a mi em dol més que a vosaltres acabar el blog, i per això restarà obert. Perquè sé que no seré prou forta per no tornar.

Els números al costat dels noms són l'edat que tenien ells mentre els vaig estimar, i al costat, l'edat que tenia jo, i el nom en cursiva, sota l'etiqueta en que els podreu trobar. Per a en Guillem no n'hi ha cap, però són al meu bloc de notes, que algun dia passaré aquí.

Em sembla que, tot i ser poeta i abocar una part de mi a cada poema, i tot ser aquest blog tan i tan íntim i personal, aquest és el cop que em sento més despullada i exposada... Serà per la qüestió aquesta de l'edat. Un petó, us estima sempre, i us estimarà,

NeoPoeta

Definició

Estimar és
ser cec i idiota.
No veure el que et farà mal,
i creure que ho podràs canviar.

Ai las! Si tot fos tan fàcil
com tancar els ulls i imaginar...

Ressaca

Ja se sap
Allò de "No ho tornaré a fer".
N'hi ha que tenen mal de cap.

Jo simplement
desitjo no haver-ho fet
i no fer-ho mai més.

Mai més estimaré.
He dit.

Que plogui

Que tu i jo som?
Que tu i jo teníem què?
Tu i jo mai dels mais.
Mai més.

Tu i la teva pluja, i les teves mirades, i els teus petons, i les teves carícies, i les teves entrades al cinema.
I les teves enganyoses paraules: "Fa temps que la vaig deixar d'estimar"

Que tu i jo som?
Em faig riure a mi mateixa.
Tot, tot, tot fals.
Érem només amics. (Dius que vas dir)

Vull que plogui
o tenir una malaltia terminal.
A efectes pràctics és el mateix.
No pots sortir de casa,
no t'has d'enfrontar al món.

I la compassió,
i tornar a recollir els trossets...
Trossets ja desgastats
de tantes vegades que han sigut enganxats.
Peces que s'han perdut
en cada nova esllevissada de sentiments.
I, cada cop,
un cor més petit...

TrenCat

Ara que és una tonteria escriure
perquè els sentiments
enterboleixen la ment,
ara que tot el que et digui
seria fruit de la ràbia i el dolor.

Ara que no serveix de res
que parli,
perquè no hi ha marxa enrere.
Ara que les paraules ja han fet mal,

només em resta dir-te
que t'odio.

I que no et vull mai més.

Creck.
M'has
Tren
Cat.

Vam dir tant només mirant-nos
Que diria que va ser tot fals,
I que van ser quatre mots banals
Els que ens van fer enamorar-nos.

Caramel de nit

Em mires com la nit
mira les estrelles,
amb una necessitat
exhasperant,
no expressada,
una encessitat que no m'expliques
i que m'amagues.

Em mires com les flames
a la llenya.
Sóc el que fa
que tu siguis.

Tens por de les hores
que avancen,
i dels sentiments
que amb elles van.

Tens por de necessitar-me
perquè t'han fet mal.
No t'ho retrec,
ni m'enfado,
perquè jo també he après a esperar.

Despres de tants anys
de llunes buides,
ets com un carmel
de nit.

Un vers

Una poesia som tu i jo.
Però tu i jo no som una poesia.
Semblem més una novela negra.
Amb sort, una balada i prou.

Però poesia és molt més.
És més que amor i paraules maques.
Les paraules s'han de viure i sentir,
no veure i llegir.

Tu i jo ens veiem en una poesia
de rima truncada
i d'un sol vers.

"Les nits ens abandonen al que som"

Versos de nitdellit

Bona nit
em demanes
des de l'altra banda del llit.

Els teus dits m'acaricien
tendrament
mansament
lentament
les parpelles closes,
les galtes roges,
les cuixes toves,
i em rodeges el ventre amb el braç.

I em despertes amb un petó
i em demanes bon dia
des de l'altre cantó
del llit.