5 de jul. 2011

Echo

Go the Distance, de neslihans

Resuena, en el pecho vacío
late, como una sombra antigua,
perdida, confundiendo,
una brisa rancia que trae consigo
un aroma a libro viejo,
bombea la sangre triste
que ya no circula.

Como la niebla de otoño
con la lluvia nueva
se va,
se desvanece.

3 comentaris:

XeXu ha dit...

M'alegro molt de tornar a llegir-te, ja sabia que algun dia reapareixeries. El més fotut és que sembla que tornes trista, pels quatre posts que has fet, o que has deixat veure. M'aferro a una idea absurda, que segurament no sigui significativa, però almenys en els tres primers no hi ha wanda...

Carme ha dit...

has tornat amb ganes eh? 4 posts en un dia!

A veure si escampen aquests mals d'amor! Cuida't molt.
una abraçada.

NeoPoeta ha dit...

Xexu, sí que torno trista, si, suposo que perquè és el moment en que la poesia surt més directa de dins meu... Vindran moments millors, de segur. Gràcies per tornar amb mi :)

Carme, més aviat 4 posts en una nit! Les nits d'insomni són ben productives... I ara sento per fi que les paraules brollen dins meu! Havia arribat a estar una mica espantada, perquè creia que ja no tornaria més... però ahir va resorgir tot i... me'n alegro! Moltes gràcies :)