i just want to go back to those days

where loving you hurted so, so much,

but at least I had love in my heart...

De ben cert que un cor trencat

l'únic que guarda es rencor.

Farewell Series #1

del film Lost in Translation

I ella el va mirar sabent que potser era l'últim cop que estaven estirats en aquell sofà, entre aquelles quatre parets. Es preguntava què en devia pensar ell.
S'escrutaven silenciosament les mirades, sense saber com afrontar aquells moments.
- Vols quedar-te a dormir aquí?- li digué ell.
- Amb tu? - li va contestar ella, entre sorpresa i burleta.
- Eh... jo puc dormir al sofà.
- No penso dormir en aquesta casa si no es al mateix llit que tu.
Es va crear un altre silenci.
- Doncs llavors dormirem al mateix llit... - va replicar ell, com si no tingués importància el que acabava de dir.
- I si a mitja nit tinc ganes d'abraçar-te?
- Llavors sí que vindré a dormir al sofà. Et vols quedar, o no?
Ella va restar en silenci, sospesant les opcions.

Sí, em vull quedar. Clar que em vull quedar. Vull dormir amb tu, vull sentir com respires pausadament al meu costat, com embrutem els mateixos llençols, com s'eriça la meva pell sense ni tan sols tocar la teva. Vull sentir la tensió que es generarà quan siguem al mateix llit, i llavors vull que ens mirem, vull que em miris de veritat i em diguis, de veritat, que m'estimes, que no t'estàs escapant de mi, que no sóc una estúpida tossuda. O millor encara, vull que diguis que no m'estimes, vull que em menteixis i que tot això sigui molt més fàcil. Vull que em diguis que s'ha acabat tot. Que no ho segueixi intentant. Que mai passarà el que no ha passat.O millor encara, vull que les nostres cèl·lules es facin l'amor, que totes les cançons es quedin curtes, vull que parlis com el millor dels poetes i com el pitjor dels borratxos, que em xiuxiuegis, millor, que em cridis als quatre vents que ho sents molt, que no marxes, que et quedes amb mi aquí al meu costat empresonats que m'estimes encallada en els meus sentiments i no t'oblido t'esperaré sempre t'esperaré i et vindré a buscar i no em miris així com si estiguéssis a punt de ferme un petó i no ho faràs para, para siusplau que em moriré... - li hauria d'haver dit.

Pero, en comptes de tot això, li va dir...

Què creieu que li va dir?

He said no

Ara si que si,
que ja no em queda res aquí,
que les nostres estones s'acaben
i el que mai havia sigut,
ja no serà.

Ara si que si,
que marxo i deixo i ho abandono,
que m'en vaig i ja no torno,
i ploraré una vegada
i prou.

Ara si que si,
que ja m'has donat el no,
ja està clar que no t'agrado
i no tinc el que fa falta
i jo,
que de forta res de res,
només ploro,
i no puc més,
i no vull deixar que la vida
se m'escapi o m'arrossegui,
i m'abandoni a la riba d'algun riu
o alguna barra desafortunada.

I acabar gastant totes les nits
en un bar de poetes
pobres, sols, alcoholitzats i corferits.

Love Laundry

I m'esperaràs asseguda
sobre la rentadora que un dia
tu i jo vam omplir de roba interior.

Qui sap si tornaràn
els mitjons tenyits de rosa,
i aquelles calcetes entortolligades
amb el meu calçotet de cors.

A la barana dels teus dits

Ens obviarem les trobades desafortunades,
i buscarem una altra gasosa Schuss,
i serem afortunats només quan surti el sol.
I de ser dos, tornarem a ser un.

I fumaré molts cigarrets quan hagis marxat,
i buscaré moltes llunes que ja no hi seràn,
i em faré les carícies que ja no em faràs.

I somiaré en caminar descalça sobre el teu llit,
i passejar casa teva en calcetes, de nit,
i esperar caure dolça a la barana dels teus dits...

[Això s'acaba] Requiescat in pace

Pressento que avui s'acaba.

Pressento que les notes ja no sonen,
que la cítara restarà muda,
que tot ja mor a poc a poc.

Pressento que les fulles no cauen,
i la pluja no mulla
un cor que es va assecant.

Pressento que estic cansada i grisa,
que se m'apaguen els colors,
que no queda més per dir.

Pressento que m'he cansat
d'"El Club de los Cobardes",
dels "Et vull però no et puc",
de les falses il·lusions,
d'estimar somriures que no existeixen,
de sospirar per homes que no hi són,
d'aspirar a més del que puc aconseguir,
d'anar-me reconstruint el cor.

Pressento que m'he cansat
d'apuntar alt i errar el tir,
de somiar els ideals,
de dibuixar les paradoxes,
d'escriure tonteries,
d'expressar-me quan no en sé,
d'explicar-vos la meva vida
perquè estic sola, sola, sola,
i no sé a qui parlar.

Pressento que avui em moro,
que la meva etapa de poeta s'apaga,
que s'extingeix la meva ànima,
que el meu cor s'esvaeix,
que les meves llàgrimes s'acaben,
que tots els qui estimo se'n van,
pressento que avui el món em devora
per sempre més.

Si, és trist.

Pressento que avui s'acaba.

[vull donar les gràcies a l'Arnau "Edward" (20-21/15-16), en Bruno "Bruno" (21/16), l'Unai "Minotaure" (29/16), en Marcel "Linus" (20/17), en Jaume "El carter" (29-30/17) i en Guillem "Amantes amentes" (28?/17) per no haver-me estimat com necessitava, i per haver-me deixat que els estimés en silenci. Donar-los les gràcies per trencar-me repetidament el cor i fer-me més feble en comptes de més forta, ja que si hagués estat més forta tots aquests poemes no haguéssin existit.

I finalment, demanar perdó per la meva possible futura absència (potser ja, infinita), sense trencar el meu compromís amb Personatges Itinerants, i avisar-vos que a mi em dol més que a vosaltres acabar el blog, i per això restarà obert. Perquè sé que no seré prou forta per no tornar.

Els números al costat dels noms són l'edat que tenien ells mentre els vaig estimar, i al costat, l'edat que tenia jo, i el nom en cursiva, sota l'etiqueta en que els podreu trobar. Per a en Guillem no n'hi ha cap, però són al meu bloc de notes, que algun dia passaré aquí.

Em sembla que, tot i ser poeta i abocar una part de mi a cada poema, i tot ser aquest blog tan i tan íntim i personal, aquest és el cop que em sento més despullada i exposada... Serà per la qüestió aquesta de l'edat. Un petó, us estima sempre, i us estimarà,

NeoPoeta

Amor Cinèfag

Nicole Kidman y Hugh Jackman, Australia (2008)

Este es el invierno de nuestra desventura
(Shakespeare, Ricard III)

Y volveré a andar por tus calles,
y por tus charcos me ahogaré.
Correré tus noches descalza,
para besarte, besarte y absorberte.
Me perderé en mil lunas ciegas.
Y las cosas dejaran de ser cosas,
y los días dejaran de ser días,
solo seremos tu
y yo,
y los planetas que nos rodean.
Besaré tus pies fríos bajo la manta
con mis pies fríos sobre el colchón.
Volverá lo que nunca ha sido.

Nos amaremos como en las películas.
Como si no fuera a terminar nunca.

Final 08

El gat entra i surt de l'habitació.
L'altre es llepa sobre el meu llit.
Busco entre els blocs pistes que em diguin qui em ferà un regalet... diria que ja ho tinc (i que somriure es la segona millor cosa que puc fer amb la boca), però no m'adormo. Insomni vacacional.
Em fa mal la panxa. És com un desastre de cap d'any.
Miro per la finestra i m'adono que la persiana està baixada.

Tant és. Ara no hi ha ningú al carrer.

El meu pensament torna a tu una vegada i una altre. Em pregunto on seràs demà a aquesta hora. Com i amb qui passaràs el cap d'any. I, sobretot, si pensaràs amb mi.

M'agradaria poder-te dir que t'estimo entre les 12 campanades i un petó de bon any nou.

I les teves negacions reboten d'una banda a l'altra dels meus records, corcant-me els sentiments i l'ànima.

Aquest 2008... he sigut jo, però en bona part has estat tu. Has aparegut de manera subtil a la meva vida i, poc a poc, te n'has mig apoderat. He sigut prou racional per posar límits, prou llesta per descobrir com traspassar-los, i prou estúpida per fer-ho. Però, que vols que hi faci? :)

En el fons... jo només t'estimo!

(Bon cap d'any a tothom i un molt feliç Any Nou 2009)

Dolça Navidaz

TO J

T'espero
amb un llibre a les mans.
Però jo seré el teu regal.
(Si després te'l vols llegir,
ja ho decidiràs al llit...)

TO EVERYONE

Dolça Navidaz...
¡Cuan amarga te vuelves
si te toca la soledad!

No lo eres para el hombre
que una noche se equivocó
con la secretaria
y ahora duerme solo.

No lo eres para ellos,
los amantes precoces,
que la familia i obligaciones
les mantiene alejados.

No lo eres para aquel
que escribe y publica
que estaría mejor con ella
que lo solo que se encuentra.

No lo eres para mí,
que vivo de domingo en domingo,
y parece que este
no llega, no llega.

No lo eres, en fin,
para todos los que querrían
pasar acompañados la dolça,
Dolça Navidaz.

Gol a la pròrroga i xupitos (no) gratuïts

Emocions a flor de pell
i tot això.
Moltes copes, molta gent.
Un cop a una ampolla de cervesa.

Darrere la barra serveixo
fins i tot el meu dia de festa
si toca partit.

Ai... ai... ai... No!
(Cares de decepció
quan no marquem)

Pugen les tensions,
s'aixequen de les cadires,
els soroll creix,
s'acompanya d'algun "Va!"
i el bar es torna efervescent.
¡GOOOOL!
Ell no vindrà però no importa.
"Tati, quatre xupitos,
que ha marcat el Barça!"

Després l'eufòria del primer gol,
l'esperança torna als cors,
i s'arriba a la pròrroga amb
les dents calentes,
els ulls àvids
i ganes de celebrar.

I... SI! GOOOOL!
"Tati, aquest cop que siguin cinc!"

Acaba el partit
i tothom s'abraça
i és amic.

"Juana... va, un xupito,
que ha guanyat el Barça!"
I la mestressa diu que un xurro.
(Però se l'acaben foten,
i paguen igual)

Quan juguen els de casa,
ma mare vol que guanyin
(que es fa molta més caixa)
i jo faig veure que m'interessa,
i pujo a treballar,
a veure si apareix a la mitja part.

(I en el cas de que guanyéssim,
convèncer-lo, i anar-ho a celebrar)

Això és un crit desesperat d'amor

Roba'm l'amor una vegada i una altre.
Sopem un Chester.
Obvia la constel·lació dels meus mugrons.
Oblida la teva feina.
Mira'm una flor.
Besa'm als ulls.
Fuma't la meva ànima.
Queda't les responsabilitats.
Fes-me fideus i sushi.
Estudia les meves caderes.
Això és un crit desesperat d'amor.

Feia molt que no en posava un amb trampa...
És d'aquells de relacionar colors i seleccionar el text!

30 anys

Em sento tota onomatopèica
quan només puc dir "uf..."

Voldria algú que em cantés
"Nothing's gonna hurt you
not while I'm around",
i que fossis tu.

Que 29 post-its enganxats
sobre la teva llar de foc
diguessin alguna cosa més que
"Ho faria tot per tu"

Que besar-te no estigués prohibit
ni per la llei ni pels teus principis
(estúpids),
que sé que també ho vols...

...encara que diguis que no,
encara que desitgis no estimar-me,
encara que t'esforcis per canviar-ho
i que tot sigui millors pels dos.

Però... tot i les teves negacions
i els meus esforços a fons perdut,
something is going on.

Potser, quan sigui el moment
jo ja no hi seré,
i em voldràs. Creu-me,
tant de bo no sigui així,
i te n'adonis abans.

T'estimo.
Feliç 30 aniversari.
(i no surtis corrents)

Diria

Quan vaig decidir estimar-te?
Diria que no ho vaig triar.

Per què vaig seguir esperant-te?
Diria que m'ho vaig jurar.

Quantes voltes vaig plorar-te?
Diria que fins que em vaig ofegar.

Fins quan vaig voler seguir-te?
Diria que fins després de morir.

I si no vaig poder parlar-te'n...
... vas perquè m'ho vas prohibir.

Que quan vaig decidir estimar-te?
Diria que no ho vaig triar.

Perquè, creu-me, si pogués escollir-ho,
ai! Ja t'hauria oblidat.

Sin cuerpo

(I he agafat aquesta foto perquè encara hi sortia prou bé)

Me miro el pecho
y me doy cuenta
que no relleno todo el sujetador.

Me miro al espejo
y me sobro entera,
querría ser otra.

Me toco el cuerpo,
me investigo y encuentro
imperfecciones mil.

Y es un rato largo después
cuando me doy cuenta
que quizá eso no importe.

Que el hombre que me haga
sentir azul
verá a través de mis ojos,
olerá mi alma
y mi interior,
y no hará falta el tacto
para rozarnos
o para hacer el amor,
que seran las albas que me regale
o las lunas que me traiga,
los almuerzos en la cama
o los calcetines del revés
los que tendrán razón.

Que cuando estemos a solas,
nos desnudaremos la ropa,
y cuando nos amemos,
nos desnudaremos el cuerpo.

Y sólo nos importará el aliento,

Help! -Desesperate Message to the World-

Em sento atrapada pels meus propis sentiments...


...i no sé per on escapar.

T'estim com l'univers

Es com quan et recordo
explicant-me que et foties
pols d'estels pel nas
i em miraves preguntant-te
que estaria pensant en aquell moment.

Es com quan et recordo
dient-me que havies netejat
la casa i que no te n'havia comentat res,
però jo estava tremendament
cansada, i només vaig somriure.

Es com quan et recordo
fent callar a un amic teu
que em va interrompre mentre
t'explicava quelcom absolutament
banal, però preferies sentir-me a mi.

Es com quan et recordo
obsessionant davant la pantalla
i obviant-me, desapareixent-me,
fent-me invisible i muda,
fins que decidies que ja hi podia ser.

Es com quan em demostres
(volent-ho i sense voler)
que en el fons sents,
una mica,
el mateix que jo.

Doncs, justament ara,
és com tots aquests moments:
congelant-me els peus de fred
i tremolant absolutament descontrolada,
t'estimo com l'univers.

'drowning man

Com un submarinista
que esgota tot l'oxigen
i veu en les bombolles
l'últim alè de vida,
mira el sol que l'escalfa,
i l'aigua es com de vidre,
intentant escapar-se
d'allò que el sentencia
agita i mou els braços
i busca una sortida,
perdent-se l'espectacle
de vida submarina,
així es el nostre amor,
que en un any fa fallida
no vols mirar el que ens queda
i tot el que gaudiríem...

Frío de lluvia

Pasarán los días y las noches
y nunca haremos nada,
y muchas cenas, muchos coches,
muchos viajes sin parada,
muchas lunas que vacías
me dirán que no lo haga,
que te olvide, que te olvide,
que te olvide y de pasada
me enamore de otro hombre
que no tenga tanta cara...

Y entonces llegará un dia
en que te diga que se acaba,
que me marcho allí a lo lejos,
al otro lado de la Mancha,
una isla que enamora,
mi ciudad siempre mojada,
donde por cada sonrisa
ganaré un par de lágrimas,
tan lejos de ti y de todos
tan lejos de lo que amaba...

Y te arrepentirás de eso,
de que acabara todo en nada
y tantas cenas, tantos coches,
tantas noches malgastadas,
y una luna traicionera
también posada en tu ventana,
"No lo hiciste, no lo hiciste,
y ahora ella está marchada"
y yo llora que llora,
y tu ignorando mis llamadas...

Y los ratos, sola y rota,
con mis ojos malcriados
y tus fotos, y las horas...
... que empezar de nuevo cansa.

T'estim

Vull vomitar la meva
ànima
En un poema del tot
espacial
Que arribi a les estrelles
i més amunt
i més enllà
Que arribi allà on m'escoltes
i no em vols mirar:

T'estim, cosa bonica,
t'estim com tot el mar