[Això s'acaba] Requiescat in pace

Pressento que avui s'acaba.

Pressento que les notes ja no sonen,
que la cítara restarà muda,
que tot ja mor a poc a poc.

Pressento que les fulles no cauen,
i la pluja no mulla
un cor que es va assecant.

Pressento que estic cansada i grisa,
que se m'apaguen els colors,
que no queda més per dir.

Pressento que m'he cansat
d'"El Club de los Cobardes",
dels "Et vull però no et puc",
de les falses il·lusions,
d'estimar somriures que no existeixen,
de sospirar per homes que no hi són,
d'aspirar a més del que puc aconseguir,
d'anar-me reconstruint el cor.

Pressento que m'he cansat
d'apuntar alt i errar el tir,
de somiar els ideals,
de dibuixar les paradoxes,
d'escriure tonteries,
d'expressar-me quan no en sé,
d'explicar-vos la meva vida
perquè estic sola, sola, sola,
i no sé a qui parlar.

Pressento que avui em moro,
que la meva etapa de poeta s'apaga,
que s'extingeix la meva ànima,
que el meu cor s'esvaeix,
que les meves llàgrimes s'acaben,
que tots els qui estimo se'n van,
pressento que avui el món em devora
per sempre més.

Si, és trist.

Pressento que avui s'acaba.

[vull donar les gràcies a l'Arnau "Edward" (20-21/15-16), en Bruno "Bruno" (21/16), l'Unai "Minotaure" (29/16), en Marcel "Linus" (20/17), en Jaume "El carter" (29-30/17) i en Guillem "Amantes amentes" (28?/17) per no haver-me estimat com necessitava, i per haver-me deixat que els estimés en silenci. Donar-los les gràcies per trencar-me repetidament el cor i fer-me més feble en comptes de més forta, ja que si hagués estat més forta tots aquests poemes no haguéssin existit.

I finalment, demanar perdó per la meva possible futura absència (potser ja, infinita), sense trencar el meu compromís amb Personatges Itinerants, i avisar-vos que a mi em dol més que a vosaltres acabar el blog, i per això restarà obert. Perquè sé que no seré prou forta per no tornar.

Els números al costat dels noms són l'edat que tenien ells mentre els vaig estimar, i al costat, l'edat que tenia jo, i el nom en cursiva, sota l'etiqueta en que els podreu trobar. Per a en Guillem no n'hi ha cap, però són al meu bloc de notes, que algun dia passaré aquí.

Em sembla que, tot i ser poeta i abocar una part de mi a cada poema, i tot ser aquest blog tan i tan íntim i personal, aquest és el cop que em sento més despullada i exposada... Serà per la qüestió aquesta de l'edat. Un petó, us estima sempre, i us estimarà,

NeoPoeta

"I love you too much
to condemn you"
Bram Stoker's Dracula

Te amaria solo con los ojos.
Te amaria por mirarte
A oscuras
Sin ver más que el resplandor
del interior de las oscuras ventanas.

Por ti me arrastraría al infierno
daría lo que nunca nadie ha dado
de si.
Cruzando océanos de tiempo,
rescatar los sentimientos
de un pozo oscuro
y hacerlos arder por más de
un millón de años.

Te amaría solo con los ojos.
Durante horas, minutos, momentos.

Al tren.
Com cada dia.
Rutina fastiguejant
que mai canvia.

Tancant els ulls busco,
per poder volar d'aquí,
el son conciliador.
I els obro altre cop
i un miratge, davant meu,
visió meravellosa,
hi ets.

Em somriuen les dues
gotes fosques en un mar blanc.
I l'aire d'hivern es fa calor
i la llum intensa es fa foscor
i els teus punyals grocs són dolçors.

Sotrac.
I kop de kap.

I els obro altre cop
i un miratge dins meu,
imaginació meravellosa,
no hi ets.

Al tren
és diferent.
Avui m'has aparegut
un moment.

Parlaré. Sense dir res.
Buidant mes paraules
d'un sentit per tu, per mi
i per tothom.

Filigranes de carbó
damunt d'un paper en blanc.

Parlaré com quan els teus ulls
em fiten des d'un fosc racó.
Obscur. Com els mots buits.

Trobaré aquelles paraules
que diguien exactament
res del que vull dir
res del que no vull dir.

Perquè el silencia de la meva mirada,
el bes de la meva mà sobre el teu cabell dolç,
l'olor transparent dels cossos estàtics
ja diran tot el que necessito.

Vull trobar el que vols sentir,
parlant sense dir res.

Groc

Burda mirada groga,
groga llengua malparlant,
groga mà, ràbia groga,
groc ganivet atacant.

Groga una nit sola
per a un cor tenyit de groc.
Groga llum acosadora.
Tu, amb mi, groc.

Groga i bona punteria
de fletxa impregnada de groc.
Groga lluna que canvia.
Verí, metzina, groc.

Groga dona que t'encisa
i et torna boig i molt més groc.
Groga droga, groc reclam,
tu ets groc si tu i jo.

Quan et tornes groc amb mi
el mirall esdevé groc.
Groca i dolenta malencolia
perquè tu ets groc, i jo no.

Em tremolen tant les cames
Que ja no sé quina música posar
Ni sé quin gust té la xocolata
O l'olor de l'herba fresca.
Només sé
El soroll que fa el silenci
i el gust suau del vent
o l'olor de la nit.

Em tremolen tant les cames
Que dic si quan vull dir no
i al revés, mil coses més
sense sentit o que no toquen.
Només sé
Que hauré d'estar ben guapa
i no s'hi valdrà la canya
perquè serà només un cafè.

Em tremolen tant les cames
Que més igual fer-ho bé
o fer-ho malament -només vull fer-ho.
Ja n'hi ha prou de no pensar en mi.
Només sé
Que he sigut súper-ego
en els moments inadequats
de la forma equivocada.

Em tremolen tant les cames
que diria que desapareixeré.

Coses a fer

Número 4:

Aturar la tremolor de les meves cames abans de dijous.

#34

Saber que nunca ocurrirá
lo que hace mucho sueño
y que en sueño quedará...
Llorar por un amanecer
que veo sola y recuerdo
lo nunca podrá ser...

Y aunque solo esté callada
mirando como hablas de nada,
Y aunque no alcanze tus labios,
Y aunque me digas bonita
para luego recordar tu chica...
Seguiré vendiendo mi alma
por un pedacito de tu tiempo
o una sonrisa inútil.

Y cada pequeño momento
que paso junto a ti
Y cada little movimiento
que va dedicado a mi
Y cada mirada venenosa
cada palabra asquerosa
cada puñalada a mi corazón,
cada vez que atacas para ver
cuan profunda llegara la bala
esta vez...
Te quiero más y más.

Te quiero porque
me dueles.
(Aunque Sabines lo diga mejor)

Coses a fer

Número 3:

Mossegar-me la llengua no-coprofílica.

Ai...
Es com un sospir del vent
directament als pulmons.
Es aquella picada d'ullet
directament al cor.
Es aquella... diguem-ho abraçada verbal
que suavitza, tranquilitza. Que salva
de la deseperació.

Per què no fer-ho més sovint?
Sí, això de suïcidar-se i deixar
que t'ajudin a tornar a néixer.
Durant la vida morim tantes vegades...
Com l'ocell fènix, he resorgit de les cendres.
Catalitzador bucòlic i sentimental...
Tu m'has robat el cor.

Ai...
Sovint ja no sé ni què dir-te.
Sovint ja no sé ni per què et parlo.
Però son moments d'aquests,
en que els astres es conjuguen
per guarir-me les ferides
quan m'adono que no puc deixar-ho córrer.

Catalitzador, droga, perdició,
salvació, heroi, necessitat,
amor, amor en estat pur...
No sé com dir-ho,

Tot en un mateix cos
(i pam! un altre cop Tu i jo)

NeoPoeta

Voler volar

Volar, volar, volar,
voler, voler volar,
sentir, sentir, sentir,
sentir que sents que vols volar...
i que pots...

Sentir la nit com passa
i com s'aboca al matí
com la foscor s'apaga
i l'alba atrapa el sentit.

Volar més lluny del que
voldries voler volar mai,
volant enllà de les muntanyes,
volant més enllà de l'espai.

Volar, volar, volar,
voler, voler volar,
sentir, sentir, sentir,
sentir que sents que vols volar...
i que pots...

Sentir els ulls, o la mirada,
o un somriure a mig dibuixar,
sobre la pell, més calmada,
que la nit ha fet bategar.

Volar sobre els teus centímetres
volent acostar-me a tastar
el que a la nit, mentre dormies
m'ha deixat casi tocar.

Volar, volar, volar,
voler, voler volar,
sentir, sentir, sentir,
sentir que sents que vols volar...
i que pots...

Voler volar
NeoPoeta

Sospir borrós

El moviment del tren,
igual que el batec del cor,
li recorda que és allà, dins seu,
la llum que mai s'apaga.
Arrepenja el cap a la finestra
i intenta renegar de l'amor;
no pot: l'estima, i entela
el vidre amb un sospir borrós.

I la seva ombra, com un prestidigitador,
com un silenci sobre el seu cor,
l'atrapa i la mou com una ballarina...

i sent el seu alè descompassat al clatell...


Sospir borrós
NeoPoeta

Coses a fer

Número 2:

On estudies?

Esperant al telèfon
amb els ulls clavats a la pantalleta
una trucada que sap que no arribarà.
Com una adolescent immadura que és
escolta "You sexy thing" i espera
al mòbil un missatge
que trigarà massa a venir.
Espera les paraules màgiques
"Tranquila reina, t'estimo"
que faràn que torni a dormir.
Busca en el vent la seva veu
esperant que la porti de molt lluny.
I aquell moment d'escapar-se
per veure'l tombar la cantonada
i intentar creuar la mirada.
Preguntant-se si li somriurà
aquest cop.
Té ganes de despertar-se
i sentir la seva veu
"Bon dia amor, encara sóc aquí"
Vol sentir-se segura
entre els seus braços, sense haver
de marxar mai.
"Hola bonica"
I no haver de tornar a plorar.
Espera, espera, espera.
Espera que torni el que mai ha començat.
I sòna el mòbil.
Un missatge de publicitat.

Ser el que no es pot ser

La mort com a màxima aspiració.
Tan lluny d'ella, o tan a prop.
Un tall.
I adéu.
O esperar anys i anys
a ser consumit lentament,
com una flama que mai es cansa.
I buscar en la foscor
la petita llum
que fa somriure.
I la seguretat d'estar fent allò
que està bé. O no.
O aconseguir en la llum
el punt de foscor
que fa trontollar.
I la seguretat de voler allò
que mai es pot tenir.
Ser el que no es pot ser.
Buscar el que no es pot trobar.
Lluitar per allò que ja s'ha perdut.

NeoPoeta

Coses a fer

Número 1:

Anar a la lluna amb tu

Muda

Muda, i asseguda en un banc
veig el temps i la vida passar.
Busco el consol en la mirada
d'un desconegut, encara,
que em faci enamorar.

I passa la tardor i segueixo
muda, i asseguda en un banc,
i el fred que em gela els ossos
i la foscor dels llums fosos
no m'impedeixen seguir buscant.

Muda, com les tecles d'un piano
que ningú farà tornar a sonar.
Muda, com la son, i la por,
i els records que no es poden oblidar.

Muda, i asseguda en un banc,
agafo una pedra i escric
en l'aire fred de l'hivern
"Qui dia passa any empeny"
i espero, muda i sola, que arribi la nit.

I la nit m'atrapa, un altre cop,
muda, i asseguda en un banc,
buscant qui em tregui del malson,
esperant la Lluna que em durà al son,
buscant, esperant, somiant.

Muda, com les tecles d'un piano
que ningú farà tornar a sonar.
Muda, com la son, i la por,
i els records que no es poden oblidar.

Sóc l'ànima i el record,
sóc allò que volies oblidar
i que vas deixar enrere un dia:
Sóc allò que mai t'abandonarà.
I estem els dos sols, muts,
esperant asseguts en un banc

Muda
NeoPoeta

Firmat silenciosament,

NeoPoeta

Wanda

Que s'ha amagat.
Que s'ha amagat i no torna, diu.
Wanda diu que s'ha amagat
i no torna, i no somriu.

Que ha escapat buscant.
Buscant les llàgrimes que van escapar.
Que lluita contra el temps
un temps que no la deixa marxar.

Wanda ni riu, ni plora,
ni sent amb ningú. Tot sola.
Que Wanda sola està.
Està rient i mor i vola.

Que Wanda és esquerpa
com un gat de carrer abandonat.
Wanda està sola i muda.
Igual, igual, igual que un gat.

Que el somriure, i les llàgrimes,
i el temps, i el riure, i la soledat,
i la mort, i el vol, i el gat, i tots,
tots han marxat.
Cap a on la Wanda no els pot trobar.

Wanda
NeoPoeta

Firmat bucòlicament,

NeoPoeta

P.D.: ...o Wanda?

El Fantasma de l'Opera 2.0

Ja! Plouen les llàgrimes
que surten quan no ho han de fer.
T'imagino dins el meu cap.
Allà on sempre ets.
Ets el meu Fantasma de l'Òpera.

Misteriós posseïdor només
de mitja cara. Mort emmascarada.
Tens un punyal afilat entre els dits.
Sé que va dins el meu pit.
Ets el meu Fantasma de l'Òpera.

Ah... Rimes senzilles i melodia...
Melodia harmoniosa i fosca.
Ets el Fantasma de l'Òpera.
Ets el Fantasma de l'Òpera.
Ets el meu Fantasma de l'òpera.

El Fantasma de l'Òpera 2.0
NeoPoeta

Firmant, dominada,

NeoPoeta

Aun no era muy tarde
El viento hacía sonar las hojas
El frío hacía temblar los cuerpos
El invierno nos robaba las horas.
Apareció de la oscuridad
como una luz cegadora: tu voz.
La voz de un ángel, no! Tu voz.
Tu voz de ángel, de ángel de verdad,
Como un suspiro, de ángel,
Como una luna, de cielo,
Como una noche, de invierno.
Resonaba en mi mente
La lágrima hundida
En el charco caliente,
Mi órgano muerto
Que no late ni siente.
Tu voz mató a mi cuerpo.
Tu voz, tu voz de ángel del infierno.

Firmant en castellà,

NeoPoeta