[Això s'acaba] Requiescat in pace

Pressento que avui s'acaba.

Pressento que les notes ja no sonen,
que la cítara restarà muda,
que tot ja mor a poc a poc.

Pressento que les fulles no cauen,
i la pluja no mulla
un cor que es va assecant.

Pressento que estic cansada i grisa,
que se m'apaguen els colors,
que no queda més per dir.

Pressento que m'he cansat
d'"El Club de los Cobardes",
dels "Et vull però no et puc",
de les falses il·lusions,
d'estimar somriures que no existeixen,
de sospirar per homes que no hi són,
d'aspirar a més del que puc aconseguir,
d'anar-me reconstruint el cor.

Pressento que m'he cansat
d'apuntar alt i errar el tir,
de somiar els ideals,
de dibuixar les paradoxes,
d'escriure tonteries,
d'expressar-me quan no en sé,
d'explicar-vos la meva vida
perquè estic sola, sola, sola,
i no sé a qui parlar.

Pressento que avui em moro,
que la meva etapa de poeta s'apaga,
que s'extingeix la meva ànima,
que el meu cor s'esvaeix,
que les meves llàgrimes s'acaben,
que tots els qui estimo se'n van,
pressento que avui el món em devora
per sempre més.

Si, és trist.

Pressento que avui s'acaba.

[vull donar les gràcies a l'Arnau "Edward" (20-21/15-16), en Bruno "Bruno" (21/16), l'Unai "Minotaure" (29/16), en Marcel "Linus" (20/17), en Jaume "El carter" (29-30/17) i en Guillem "Amantes amentes" (28?/17) per no haver-me estimat com necessitava, i per haver-me deixat que els estimés en silenci. Donar-los les gràcies per trencar-me repetidament el cor i fer-me més feble en comptes de més forta, ja que si hagués estat més forta tots aquests poemes no haguéssin existit.

I finalment, demanar perdó per la meva possible futura absència (potser ja, infinita), sense trencar el meu compromís amb Personatges Itinerants, i avisar-vos que a mi em dol més que a vosaltres acabar el blog, i per això restarà obert. Perquè sé que no seré prou forta per no tornar.

Els números al costat dels noms són l'edat que tenien ells mentre els vaig estimar, i al costat, l'edat que tenia jo, i el nom en cursiva, sota l'etiqueta en que els podreu trobar. Per a en Guillem no n'hi ha cap, però són al meu bloc de notes, que algun dia passaré aquí.

Em sembla que, tot i ser poeta i abocar una part de mi a cada poema, i tot ser aquest blog tan i tan íntim i personal, aquest és el cop que em sento més despullada i exposada... Serà per la qüestió aquesta de l'edat. Un petó, us estima sempre, i us estimarà,

NeoPoeta

Sofà & TV

Me voy a dormir en la tele
esperándote una vez más.
De noche, en el sofá.

Y vas a llegar cansado,
y me darás un beso,
o un abrazo.

Ojalá te tumbes a mi lado
y cuando me despierte,
adolorida,
tenga que apartar tu brazo.

Me voy a dormir en la tele.
Esperando, esperando, esperando.

Estàtica, entre morta i mig viva.
Soc tan feliç que em tallaria un dit del peu
(amb la teva destral)
no em faria mal.

La teva eterna mirada torna,
i no només record.
Primer m'he cregut boja,
però els miratges no obren portes.

I vens amb la teva comparsa infernal,
i el soroll, i el metall,
i em pregunto si encara em recordes.

Penso que si.
Que no m'oblides i de nit em busques
en el cos d'una altra
més gran i més madura.
Però sóc jo en qui somies.
Estranya, decidida, fràgil i emocional.
Sempre teva.

I quan em vinguis a buscar,
aniré amb tu.
I fugirem junts, lluny.
Molt i molt lluny.

I quan passi el temps
i surtis del laberint
que sigui com la flor.
"No m'oblidis"

Si mai escapo jo,
també marxaré.

I la lluna serà blava.
I la nit, sorda i amarga.

I per sempre, l'horitzó es tornarà groc.

Premonició

[cum venis, ego laeto

Si vens, si tornes
possiblement els núvols
no marxaràn.

Si tornes, si vens
els dies dolents
no desapareixeran

Si vens, si tornes,
les sordes nits
no seran menys solitàries

Però si tornes,
si mai vens un altre cop,
imaginaré el sol darrere els núvols,
els dies dolents seràn millors,
i a les nits tornaré a somiar amb tu.

Si vens, si tornes,
no seré feliç.

Però em faltarà menys per ser-ho.

Videocamera literària

Tenia poc menys de deu anys
Sopar familiar de Nadal
una càmara de vídeo i un somriure a la cara.
Preguntant a tothom pel seu treball,
el meu tiet em descol·locà:

"Jo llegeixo els somnis de la gent
dibuixo els pensaments dels altres.
Sóc un il·lustrador de vides"

Ara ho entenc.
Et miro a tu i el veig a ell...

Davant meu m'expliques què sentia
aquell que va fer del paper el seu mirall.
No vull que marxis mai.



Trosseges dolçament, amb la teva destral,
el meu cor mil cops trencat.
Oblida el meu cos.
Mira'm als ulls i troba'm l'ànima.

#42

Dorm amb mi aquesta nit.
T'ho suplico.
Demà marxes i no sé quant tornaràs.
(Probablement, mai. Però això, tu i jo, encara no ho sabem)

Deixa'm tastar aquests ulls,
aquesta mirada obscena que em dediques
cada cop que suspiro al teu costat
i tu infles el pit d'orgull.

Deixa'm tenir-te, un cop i prou,
deixa'm convertir el meu gemec en teu,
deixa'm que em perdi entre els teus llençols
així com tu et pots perdre dins meu,
sempre que vulguis...

I et prometo [t'ho prometo] que al matí
quan els raig de sol, insolents, em despertin,
marxaré sense fer soroll.
I quan et despertis, només hauré sigut un somni
del qual no te n'hauràs de penedir.

Vaig voler creure que la lluna em seria fidel...

...però també em va enganyar, amagant-se rere un arbre.

I mentre busco la manera d'escapar
del cruel destí i del pas del temps
tu em passes pel costat i em somrius...

I em destrosses les defenses, i els esquemes
i tot allò que m'havia de servir per refer-me.

Desitjo que t'en vagis lluny d'aquí, lluny de mi...

...però desitjo mil vegades més que et quedis per sempre més al meu costat.

Podria prometre moltes coses.
I no en compliria cap.
Perquè, de complir-ne només una
em sentiria obligada a complir totes les altres.

Així que deixaré que el vent
s'endugui les meves paraules
lluny,
amb tu,
on no facin mal a ningú.

Perquè tornaràs d'aquí a sis mesos...
i alhora no tornaràs mai.
Et voldré sempre amb mi,
perquè quan ja no hi siguis
t'idealitzaré.
I inventaré tot el que haguéssim
pogut ésser.

But... marxes.
Marxes i no et puc retindre entre els meus braços
(on mai t'he tingut)

Em passo les hores
veient com cauen, mortes,
desitjant que passin,
per veure't un altre cop,
i desitjant que s'aturin.

T'esperaré, on la vida calla,
i els silencis es fan grans.

Al revés 2.0

Revés al tot entendràs ho, sempre com, i
estic com preguntant-me somriuràs em i
evitar puc ho no que i
sento ho que dir-te voldré.

Venir vegis em quan tancaràs els o
tancats ulls els tindràs, sempre com, però
alta veu en dir-ho de haver no per
mirada la amb explicar-ho intentaré.

Creta

Pàciencia, et demano.
Encara estic aprenent
el mecanisme de la màquina
de fer fum.
Vull veure les ratlles blanques
fent-se una de sola
al teu costat.
Si em tornes a casa.
Perquè la nit mai serà tan sorda
com quan el meu coixí torni a ser moll.

Calla, calla dins meu.
Es que tu no ho entens.
Fa temps que no parlem de JO.
Ara estem parlant d'ell.
Que no veu la màquina de fer fum,
Perquè els avions de paper mai no arriben a l'aeroport.

Potser hauria de ser sioux
i aprendre a jugar amb el foc.
Però de res no serviria,
creu-me, tampoc és el que vull.
Els carrers bruts ja m'ho donen tot.

Però hi continua havent-hi quelcom
dins meu, que em fa recórrer el laberint...
Si, he trobat el minotaure,
Però he oblidat el fil blanc.
Ariadneta, perquè no em tornes els ulls
que m'has arrencat amb les ungles?

Jo diria que ho superaré.
I a la merda la màquina de fum.


I quan marxis, t'esperaré