Vòmit emocional escrit plorant

Mai deixaré a ningú
que em faci el que m'has fet tu.
Mai tornaré a regalar,
generosa,
la meva ànima per guarir la ferida.

Mentre les teves mans
despullaven el meu cos,
i les meves llàgrimes
despullaven la meva ànima,
posseïes el meu cor,
salvatge,
oscilant entre la llum i la foscor.

I ara ploro i ja no sé escriure,
les meves mans maldestres no saben
com explicar-se,
i em bloquejo,
i ploro,
i la pantalla es torna borrosa,
i el suplici de no poder,
de no estar a l'altura,
tot torna a tu,
tot en essència retorna a tu,
als teus cops i a les teves carícies,
a voler-te demostrar que jo podia
ser per tu,
a demanar-te l'impossible,
a oferir-te l'impensable,
a entregar-me submissa
a tu,
sense fronteres,
eterna,
a canvi d'una unça d'amor.

I ric de dia
i ploro de nit,
arraulida sota el llençol,
fred,
com les teves últimes carícies.

welcome to the darkest hour

welcome to the darkest hour.

now you walk alone,

what you always wanted

is just what you have got,

you know you deserve the pain

you're feeling,

you now that you're on your own,

so go on, little baby,

cry your lungs out,

nobody, nobody is home.

fuck

what if we never love again?

what if all the words are dead,

if all the hearts are dry?

what if I wanna come back

and you are so

far, far away?

The Girl's Insane, de RetardSock

0

Rain., de Bartoz

"[...]algo en mi pecho se tensa... se rompe[...]"

(¿sigo pareciendo la chica más triste de la ciudad?)

(gracias Ismael Serrano por componer, cantar y sentir)

Echo

Go the Distance, de neslihans

Resuena, en el pecho vacío

late, como una sombra antigua,

perdida, confundiendo,

una brisa rancia que trae consigo

un aroma a libro viejo,

bombea la sangre triste

que ya no circula.

Como la niebla de otoño

con la lluvia nueva

se va,

se desvanece.

Todavía no

Los ojos vacíos de esperanza,
los rincones oscuros, tristes,
las estrellas que no brillan,
la hora que no pasa,
los libros polvorientos,
una pared blanca,
un lápiz sin punta y sin papel,
me miro las manos descalzas,
atiendo a cada ruido,
cada paso,
cada estrofa,
y una noche que no cae
apremia el ritmo de mi cardio
y moja mi mejilla,
susrrando que todavía falta
un rato.

Toca'm

But I Wanted To Touch, de strany

Tanca el ullets de princesa,
muda i sòrdida ciutat,
nocturna escena despullada...
buida'm les carícies del cos,
cap ni una,
cada racó de la meva pell
intacte, de nou,
esperant una nova mà a desflorar-me...

I si no arriba
en les majúscules necessàries
de la paraula...
si Ell no és, ja saps, Ell...
si només trobo companys
muts, sòrdids i nocturns,
de mirada i cor grocs...
si mai no batego un altre cop,
tot aquest patiment, Damian,
de que servirà?

He said no

Ara si que si,
que ja no em queda res aquí,
que les nostres estones s'acaben
i el que mai havia sigut,
ja no serà.

Ara si que si,
que marxo i deixo i ho abandono,
que m'en vaig i ja no torno,
i ploraré una vegada
i prou.

Ara si que si,
que ja m'has donat el no,
ja està clar que no t'agrado
i no tinc el que fa falta
i jo,
que de forta res de res,
només ploro,
i no puc més,
i no vull deixar que la vida
se m'escapi o m'arrossegui,
i m'abandoni a la riba d'algun riu
o alguna barra desafortunada.

I acabar gastant totes les nits
en un bar de poetes
pobres, sols, alcoholitzats i corferits.

Love Laundry

I m'esperaràs asseguda
sobre la rentadora que un dia
tu i jo vam omplir de roba interior.

Qui sap si tornaràn
els mitjons tenyits de rosa,
i aquelles calcetes entortolligades
amb el meu calçotet de cors.

Desesper

Ritual dance by *fb101 (Deviantart)

Tu quant creus que duraran
les llargues nits sense lluna?
Dies que s'aparten de la vida
i que ens deixen apagades
les finestres de l'estiu.

Tu quan creus que tornaran
les hores de l'amor?
Ara sonen les campanes
que senyalen altres hores
d'esperança i de dolor.

Tu com penses que vindran
les tardes noves?
Seques, dolces, rares,
blaves, joves, vives,
tendres, quasi soles.

Totes juntes dansem una mort rica i bella.

[Això s'acaba] Requiescat in pace

Pressento que avui s'acaba.

Pressento que les notes ja no sonen,
que la cítara restarà muda,
que tot ja mor a poc a poc.

Pressento que les fulles no cauen,
i la pluja no mulla
un cor que es va assecant.

Pressento que estic cansada i grisa,
que se m'apaguen els colors,
que no queda més per dir.

Pressento que m'he cansat
d'"El Club de los Cobardes",
dels "Et vull però no et puc",
de les falses il·lusions,
d'estimar somriures que no existeixen,
de sospirar per homes que no hi són,
d'aspirar a més del que puc aconseguir,
d'anar-me reconstruint el cor.

Pressento que m'he cansat
d'apuntar alt i errar el tir,
de somiar els ideals,
de dibuixar les paradoxes,
d'escriure tonteries,
d'expressar-me quan no en sé,
d'explicar-vos la meva vida
perquè estic sola, sola, sola,
i no sé a qui parlar.

Pressento que avui em moro,
que la meva etapa de poeta s'apaga,
que s'extingeix la meva ànima,
que el meu cor s'esvaeix,
que les meves llàgrimes s'acaben,
que tots els qui estimo se'n van,
pressento que avui el món em devora
per sempre més.

Si, és trist.

Pressento que avui s'acaba.

[vull donar les gràcies a l'Arnau "Edward" (20-21/15-16), en Bruno "Bruno" (21/16), l'Unai "Minotaure" (29/16), en Marcel "Linus" (20/17), en Jaume "El carter" (29-30/17) i en Guillem "Amantes amentes" (28?/17) per no haver-me estimat com necessitava, i per haver-me deixat que els estimés en silenci. Donar-los les gràcies per trencar-me repetidament el cor i fer-me més feble en comptes de més forta, ja que si hagués estat més forta tots aquests poemes no haguéssin existit.

I finalment, demanar perdó per la meva possible futura absència (potser ja, infinita), sense trencar el meu compromís amb Personatges Itinerants, i avisar-vos que a mi em dol més que a vosaltres acabar el blog, i per això restarà obert. Perquè sé que no seré prou forta per no tornar.

Els números al costat dels noms són l'edat que tenien ells mentre els vaig estimar, i al costat, l'edat que tenia jo, i el nom en cursiva, sota l'etiqueta en que els podreu trobar. Per a en Guillem no n'hi ha cap, però són al meu bloc de notes, que algun dia passaré aquí.

Em sembla que, tot i ser poeta i abocar una part de mi a cada poema, i tot ser aquest blog tan i tan íntim i personal, aquest és el cop que em sento més despullada i exposada... Serà per la qüestió aquesta de l'edat. Un petó, us estima sempre, i us estimarà,

NeoPoeta

Diria

Quan vaig decidir estimar-te?
Diria que no ho vaig triar.

Per què vaig seguir esperant-te?
Diria que m'ho vaig jurar.

Quantes voltes vaig plorar-te?
Diria que fins que em vaig ofegar.

Fins quan vaig voler seguir-te?
Diria que fins després de morir.

I si no vaig poder parlar-te'n...
... vas perquè m'ho vas prohibir.

Que quan vaig decidir estimar-te?
Diria que no ho vaig triar.

Perquè, creu-me, si pogués escollir-ho,
ai! Ja t'hauria oblidat.

Mitja cigarreta

[inspirada per la Carme i els seus haikus, aquí en ve un de poc usual, a l'estil NeoPoeta]

Va marxar
com qui diu que va a comprar tabac:
per no tornar.

sé que mètricament no és exactament un haiku, però...]

Vaig dibuixar el mapa del tresor
d'on poder trobar mon cor
sobre paper mullat,
i se l'endugué el vent.
Perquè no el tornessis a buscar.

I tot i així vaig caure
tant i tant al fons...
quan me'l vas tornar a demanar,
sense mots, només mirar...
I va ser teu.

Em pregunto
quina incògnita amaga
l'ecuació del meu cor.

No vull ser poeta mai més.

[what a wonderful world
it could be...

Sálvate, Caperucita

[Para todas aquellas chicas
que no pudieron correr, correr, correr,
y salvarse.

Con un poco de suerte
y un mucho de agilidad
esa noche podría volver a casa
intacta, pura,
sin un rasguño en su castidad,
con las rodillas peladas
de tanto correr,
y tropezarse,
y correr,
y levantarse y tropezar,
y caer en el fango y los charcos
en la noche nublada,
escapando de un monstruo sin rostro,
de unas manos grandes y sucias,
de un aliento cortante y cortado,
de unos ojos vibrantes y absorvedores,
correr, correr, correr.

Y llegó a casa. Y se salvó.

No vull postes de sol agafats de la mà,
sinó que m'agafis de la mà quan ho necessito.

No vull balls eterns en que, com el mar, ens abracem,
sinó que m'abracis quan fa temps que no somric.

No vull la lluna en un cove,
sinó ser el cove de la teva lluna.

No vull postres luxosos de nata i maduixes,
sinó maduixes i nata al nostre sofà.

No vull cançons d'amor desesperades,
sinó desesperades estones que no hi ets.

No vull, en fi, que ho siguis tot per a mi,
si no que part de mi, siguis tu.

T'estim com tot el mar :)

[Perdoneu aquest apunt que faig,
aposta i agosarat, i rar en els meus posts,
perquè vaig a parlar del meu nou puema.
A veure si algú em pot resoldre el dubte:
per què em surten aquests puemes d'amor
si, ni tinc a qui donar-los, ni em sento enamorada?
Quin embolic...

"Tengo que decirte algo"

Es igual que un trueno ensordecedor,
solo que esta vez no viste el rayo.

Help! -Desesperate Message to the World-

Em sento atrapada pels meus propis sentiments...


...i no sé per on escapar.

'drowning man

Com un submarinista
que esgota tot l'oxigen
i veu en les bombolles
l'últim alè de vida,
mira el sol que l'escalfa,
i l'aigua es com de vidre,
intentant escapar-se
d'allò que el sentencia
agita i mou els braços
i busca una sortida,
perdent-se l'espectacle
de vida submarina,
així es el nostre amor,
que en un any fa fallida
no vols mirar el que ens queda
i tot el que gaudiríem...

Em sento tan inútil
Tan perduda i impotent
Tan fràgil i pobre
Tan... tan dependent
Quan l'únic que puc dir és...


Que t'estimo

(i tu no fas més que tenir por
i dir que no pot ser...)