24 d’abr. 2014

Una altra vegada

Fes-me plorar una altra vegada,
fes-me plorar,
doncs només les teves carícies
eixugant les meves llàgrimes
podran endur-se tota la foscor
que em podreix i em mata.

Tu m'has fet tan feliç,
estimant-te desde el dolor.

2 comentaris:

XeXu ha dit...

Les coses no haurien de ser tan difícils, per què no es pot estimar des de l'alegria? Deu ser poc poètic això.

Barbollaire ha dit...

Fan mal aquestes i les teves anteriors paraules, Neo.
I fan més mal encara perquè són belles i directes.

No és que no es pugui estimar des de la alegria. Hi tant! Estic convençut que estimar sempre, sempre, és alegria.
El que potser ens passa a tots, o ens ha passat, és que ningú ens ensenya que estimar és alguna cosa diferent a la que quasi tothom entén.

Però no seria ara ni aquí el moment de parlar d'això.
I jo tampoc sóc de donar consells.

Amb el teu permís, Neo, et deixo una bosseta de petonets dolços per acompanyar...
;¬)****