Valset de l'insomni

No sé què em passa
que no puc dormir
i les nits se m'allarguen 
últimament,
potser es qüestió
del llarg de la manta
que sempre em deixa
els peus al descobert,
potser el dur coixí
o el matalàs erm,
potser els sorolls
dels veïns inconscients,
potser una llumeta,
potser un zumzeig,
potser la finestra
no tanca molt bé,
potser a la sala
miren TV3,
potser tot alhora,
però segurament...

Si es que no dormo
i les nits es fan llargues
es perquè estic molt sola
sota aquestes mantes
i em quedo atrapada
al record d'una imatge:
les teves carícies
llunyanes i faltes,
els teus besos bruts,
tendres mossegades,
els teus rinxols negres,
la teva mirada,
la teva pell dolça
a la meva, enllaçada...

Espero el matí
desperta i pensant-te,
esperant els teus ulls
quan despunti l'alba.

0

Rain., de Bartoz

"[...]algo en mi pecho se tensa... se rompe[...]"

(¿sigo pareciendo la chica más triste de la ciudad?)

(gracias Ismael Serrano por componer, cantar y sentir)

Echo

Go the Distance, de neslihans

Resuena, en el pecho vacío

late, como una sombra antigua,

perdida, confundiendo,

una brisa rancia que trae consigo

un aroma a libro viejo,

bombea la sangre triste

que ya no circula.

Como la niebla de otoño

con la lluvia nueva

se va,

se desvanece.

Toca'm

But I Wanted To Touch, de strany

Tanca el ullets de princesa,
muda i sòrdida ciutat,
nocturna escena despullada...
buida'm les carícies del cos,
cap ni una,
cada racó de la meva pell
intacte, de nou,
esperant una nova mà a desflorar-me...

I si no arriba
en les majúscules necessàries
de la paraula...
si Ell no és, ja saps, Ell...
si només trobo companys
muts, sòrdids i nocturns,
de mirada i cor grocs...
si mai no batego un altre cop,
tot aquest patiment, Damian,
de que servirà?

Mundos paralelos

MUNDOS PARALELOS - Daniel Estebe

Estás aquí. Así.
En este mundo tuyo,
mio, nuestro,
en esta cama fría,
recién estrenada,
en esta realidad enmarañada.

Me echas de menos,
en otro mundo, lejos,
otro lugar, paralelo.
Mientras aquí nosotros,
allí tu solo, yo sola,
la sábana más fría,
el sueño más denso,
la noche menos clara...
La vida como infierno,
si tu, o yo,
en ese mundo
(paralelo)
anudamos la noche
buscando otro cuerpo,
y en esta cama
(en este mundo)
besamos cada mirada,
amamos en cada aliento.

Nostàlgia

Ha! I deien de la tardor i els poetes...

No saben quantes coses
volen amb cada fulla que cau.
Cada instant, cada segon
explosions de sentiments i jo
(jo poètic, s'entén)
que no sap com expressar-ho,
mor en un silenci frustrant.

Ha! I deien de la tardor i els poetes...

No és la calor
o la llum, o el color de les fulles
o els arbres
majestuosos, que es despullen poc a poc,
o la brisa, l'olor de castanyes i foc,
que encisa cors i ventres.
No.

És la tristesa, la melangia,
la decadència que provoca
el saber que s'acosten temps més freds,
¡que aquestos són els últims
rajos càlids de sol!
que tot s'acaba i,
en fi,
la nostàlgia ens devora.

Ah! Deien de la tardor i els poetes...

... i tenien tanta raó.

Caramel de nit

Em mires com la nit
mira les estrelles,
amb una necessitat
exhasperant,
no expressada,
una encessitat que no m'expliques
i que m'amagues.

Em mires com les flames
a la llenya.
Sóc el que fa
que tu siguis.

Tens por de les hores
que avancen,
i dels sentiments
que amb elles van.

Tens por de necessitar-me
perquè t'han fet mal.
No t'ho retrec,
ni m'enfado,
perquè jo també he après a esperar.

Despres de tants anys
de llunes buides,
ets com un carmel
de nit.

Nicotina d'amor

Dies d'expiració,
el calaix romàn buit
durant molt de temps...

Damunt la taula
un cendrer amb una cigarreta.

La nit truca
i tu continues estirat
fent volar una ploma amb l'alè.

No et preocupa la primavera
ni que s'acabi el món.

Busques quelcom
amb que omplir de ratlles
el paper blanc.

Trobes sota un coixí
una peça de llenceria.

"Les hores es fan llargues
i les nits molt més amargues
quan tu no hi ets.

La cigarreta penjant dels llavis
i la luxúria encesa als ulls."

Contes fins a tres i destrueixes
la teva nova obra d'art.
Com ella deia, la poesia es efímera.

Deutschland

Schlendert wird beendet
zum Licht der setzenden Sonne
und habra, das mehr Filme
im bequemen Lehnsessel des Verdi
niemand nicht zu mir zu den Bieren einlädt,
wenn alle weggegangen sind.

Und Deutschland nie
ist zu viel weit.

Das Tor ist nicht er selbst
und die Sommerwillensänderung der Farbe
kommt das traurige Herbst
imprengando mit seinem Geruch
alles an, was sie verloren ist,
wenn Ihr Sie weggehen.

Und Deutschland nie
ist zu viel weit.

Und die kurzen Momente
ist die flüchtigen
stellaren Reise
eskapaden, die mich seitlich zu Ihrem
Willen ist
die beste Sache nimmt, als überhaupt er mir geschehen.

Und Deutschland nie
ist zu viel weit.


Perdoneu l'alemany, es de traductor d'Internet. Si algú vol la traducció, que comenti (si, manera bruta d'aconseguir comentaris) i la postejaré.

NeoPoeta

Em tremolen tant les cames
Que ja no sé quina música posar
Ni sé quin gust té la xocolata
O l'olor de l'herba fresca.
Només sé
El soroll que fa el silenci
i el gust suau del vent
o l'olor de la nit.

Em tremolen tant les cames
Que dic si quan vull dir no
i al revés, mil coses més
sense sentit o que no toquen.
Només sé
Que hauré d'estar ben guapa
i no s'hi valdrà la canya
perquè serà només un cafè.

Em tremolen tant les cames
Que més igual fer-ho bé
o fer-ho malament -només vull fer-ho.
Ja n'hi ha prou de no pensar en mi.
Només sé
Que he sigut súper-ego
en els moments inadequats
de la forma equivocada.

Em tremolen tant les cames
que diria que desapareixeré.

#34

Saber que nunca ocurrirá
lo que hace mucho sueño
y que en sueño quedará...
Llorar por un amanecer
que veo sola y recuerdo
lo nunca podrá ser...

Y aunque solo esté callada
mirando como hablas de nada,
Y aunque no alcanze tus labios,
Y aunque me digas bonita
para luego recordar tu chica...
Seguiré vendiendo mi alma
por un pedacito de tu tiempo
o una sonrisa inútil.

Y cada pequeño momento
que paso junto a ti
Y cada little movimiento
que va dedicado a mi
Y cada mirada venenosa
cada palabra asquerosa
cada puñalada a mi corazón,
cada vez que atacas para ver
cuan profunda llegara la bala
esta vez...
Te quiero más y más.

Te quiero porque
me dueles.
(Aunque Sabines lo diga mejor)

No s'ha acabat

Surant en l'aire
i amb els ulls tancats
la nit m'atrapa
i em vol matar
tot recordant-me
allò passat.
(No s'ha acabat)

Abraça'm fort un altre cop,
vull sentir el teu cos, la teva calor,
perdre'm sola entre els teus braços,
On tot es menys, on tot s'oblida, tot.
(No s'ha acabat)

Vivint la vida
mig d'amagat
amb un somriure
(al meu pesar)
per tots aquells
que amb mi han estat.
(No s'ha acabat)

Abraça'm fort un altre cop,
vull sentir el teu cos, la teva calor,
perdre'm sola entre els teus braços,
On tot es menys, on tot s'oblida, tot.
(No s'ha acabat)

Sortint del pas
al teu costat
un altre cop junts
i mai més separats
perquè jugar-se
el que és més que una amistat?
(No s'ha acabat)

Abraça'm fort un altre cop,
vull sentir el teu cos, la teva calor,
perdre'm sola entre els teus braços,
On tot es menys, on tot s'oblida, tot.
(No s'ha acabat)

Potser trista,
potser alegre,
potser fumada,
potser borratxa,
potser pansida,
potser plorant,
potser cansada,
potser al final
quan tot ha acabat,
però sempre, sempre, sempre,
sempre al teu costat.
Perquè tinc molts amics que ajuden
però només un que es diu Bernat.
(No s'ha acabat)

No s'ha acabat (Bernat)
NeoPoeta

Firmat per a tu, sempre per a tu,

NeoPoeta

Teva, teva...

Em sento com buida,
Com si faltés alguna cosa que no hi ha sigut mai,
Com si per alguna raó que escapa al meu cor,
Marxessis en silenci.

Tens estels a la mirada,
Que no es meva, que no és teva.
Que per molt que jo sigui teva tu no em voldràs.
Que sóc de ningú, com el cel, com la nit.

Sóc com les nits que cauen,
Sóc com les llums que s'apaguen,
Sóc el final del que no passarà,
Sóc el principi del que mai no vindrà.

Amb un somriure et recordo somrient,
Recordo cada moment en que era amb tu i no hi érem...
No sé si va ser un somni o va ser veritat,
Ara ja m'és igual, pero no ho puc esborrar.
Un estel m'ha fet recordar que sóc teva.

Teva, teva...
NeoPoeta

Firmat tremolant...

NeoPoeta

P.D.:
"- Però no havíem quedat que deixaries de sentir quan comencés el curs?
- Sí, sé que t'ho havia promès... Però no puc. Tu pots?
- ... No.
- Ja m'ho pensava."