6 de març 2012

El Príncep

Tu ni t'ho imagines
que sospiro a les nits més fosques,
que m'amago rere màscares
quan em mires de reüll,
que les hores en que em faltes
passen lentes i pesades
i m'estripen l'interior, rabioses,
buscant-te a cada racó de la memòria,
evocant-te per acompanyar-me,
que quan no hi ets em sento sola,
sola encara que hi hagi algú altre.


Tu, pell morena, d'oliva de cera de pena,
dolçor que t'imagino,
cançons d'amor que no t'escric,
taules que ens separen...
ens busquem en l'aula interminable
i no et trobo, no et trobo,
i ja no sé si es cert
o sobrevisc a base de fal·làcies.
I en els somnis que apareixes
m'acaricies tendrament, em calmes.


Et voldria com una posta de sol ardent,
com una brisa suau que m'acaricia,
com una balada de metall que destripa,
com una nit blava de fanals,
com un carreró brut de sexe
i un viatge de carretera,
com he volgut a tants abans
i com no he volgut mai a ningú.


Com un llop ofegat de nostàlgia
udolo a la lluna, implorant,
que en la pròxima trobada em miris i em somriguis,
o m'abracis a la sala de muntatge,
que em truquis per anular una reunió
i ens trobem per Gràcia,
i tu duguis una bicicleta
i jo sigui Etta i tu Butch,
i em despullis en una plaça del Raval,
que m'omplis de petons i d'esperança,
i em facis creure de nou en estimar.


Príncep de Persia,
cabell rinxolat que cau a l'espatlla,
mans fortes i braços amples,
estima'm que tinc por,
tinc por de que ens deixem escapar.

8 comentaris:

XeXu ha dit...

Ara sí, ara sí que s'entén, em sembla més teu aquest poema, més de dir les coses de manera entenedora, però sortint igualment del racó més profund de l'ànima. Brutal aquest final...

Carme ha dit...

Preciós... neo!

Quina potència aquest poema!

Joana ha dit...

No deixar-nos escapar...bellesa en estat pur.
M'agrada llegir-te de nou :)

Joana ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
myself ha dit...

Gràcies per fer-me sentir l'amor amb el teu poema.
Molt bonic.

Snia ha dit...

Molt bonic aquest poema!!

Barbollaire ha dit...

buuuufffffffff!!!
és bell, molt, molt bell...
poderós..

m'encanta (però intueixo que això ho saps...) com no pot ser d'una altre manera...

dels altres poemes, m'encisen les imatges, son preciosament visuals (deformació professional? ;¬P)

però, aquest, recull l'essència dels anteriors... ho mescles tot, i t'inventes aquells colors dels dins que acotxen, acaronen...

ens mostres colors d'estimació, d'inquietuds, de pors?...
s'endevina la teva mirada, com et brilla l'esguard...
i ens perfiles somriures còmplices, coneguts....

Neo.. gràcies per tornar a obrir el bar...
som uns quants els assedegats, que sols trobem a casa teva la beguda que ens sadolla...

gràcies nina dolça...

amb el teu permís..
un petonet dolç i una abraçada immensa

NeoPoeta ha dit...

XeXu, si que s'assembla més als que acostumo a fer... no ho sé, els altres m'han sortit així, a ràfagues petites i curtes que representen emocions concretes de moments concrets, però El Príncep m'ha sortit més "convencional", més entenedor... M'agrada que t'agradi :)

Carme, moltíssimes gràcies bonica! :)

Joana, a mi m'agrada que em llegeixis, també! Jo espero que no ens deixem escapar.

myself, em sento molt afalagada de que t'hagi transmès alguna cosa. Gràcies a tu, de veritat.

Barbollaire, com sempre un plaer obrir les portes per a tu, sempre seràs benvingut en aquesta casa. M'agrada que t'hagin agradat els altres, la reflexió que has fet sobre la relació entre aquest poema, el gran, amb els petits, que són els bocins de la por i les angoixes que a vegades també sento. Moltes gràcies per haver vingut al Bar. Un petó ben dolç de tornada!