No sé què em passa
que no puc dormir
i les nits se m'allarguen
últimament,
potser es qüestió
del llarg de la manta
que sempre em deixa
els peus al descobert,
potser el dur coixí
o el matalàs erm,
potser els sorolls
dels veïns inconscients,
potser una llumeta,
potser un zumzeig,
potser la finestra
no tanca molt bé,
potser a la sala
miren TV3,
potser tot alhora,
però segurament...
Si es que no dormo
i les nits es fan llargues
es perquè estic molt sola
sota aquestes mantes
i em quedo atrapada
al record d'una imatge:
les teves carícies
llunyanes i faltes,
els teus besos bruts,
tendres mossegades,
els teus rinxols negres,
la teva mirada,
la teva pell dolça
a la meva, enllaçada...
Espero el matí
desperta i pensant-te,
esperant els teus ulls
quan despunti l'alba.
4 comentaris:
Trist, dur i clar, com ens tens acostumats. Un motiu de sobres per no poder dormir. Però... no Wanda?
Ho veus? Ha sortit el primer poema, valset, segurament gràcies a les paraules del Barbo... Que et parlava de melodies...
Trist, però autèntic i bonic, Neo, transmet... Emocions, com ha de ser la poesia.
No vull ni imaginar-me quan t'hagis tret tot el rovell de sobre...
Bellament melangiós.
M'agrada el desig de vida que traspua.
Ets molt bona, Neo...
Petonet ;¬)**
Hola nois! Sou els meus tres incondicionals, gràcies per passar-vos sempre pel bar...
Xexu: Si Wanda, me l'havia deixat... com controles! Em coneixes millor que jo :)
Carme: Sí, ha sortit un valset, ha sigut el ritme que m'ha portat a aquí... Me n'alegro que emocioni, encara que sigui cap a la tristesa...
Barbo: A veure quan em desrovello del tot... :) Gràcies per les teves belles paraules!
Publica un comentari a l'entrada