4 de des. 2008

Diria


Quan vaig decidir estimar-te?
Diria que no ho vaig triar.

Per què vaig seguir esperant-te?
Diria que m'ho vaig jurar.

Quantes voltes vaig plorar-te?
Diria que fins que em vaig ofegar.

Fins quan vaig voler seguir-te?
Diria que fins després de morir.

I si no vaig poder parlar-te'n...
... vas perquè m'ho vas prohibir.

Que quan vaig decidir estimar-te?
Diria que no ho vaig triar.

Perquè, creu-me, si pogués escollir-ho,
ai! Ja t'hauria oblidat.

12 comentaris:

XeXu ha dit...

Quin mal, Neo, quin mal. Els teus poemes són punyents i se'm claven, la veritat, no sé què fa que la teva poesia se'm faci tan entenedora, de vegades preferiria entendre't tan poc com a altres.

Carme ha dit...

No sé si mai triem estimar... això surt així, en canvi si que crec que podem triar potser no oblidar, perpo si passar full. Podem si volem fer-ho, a vegades no volem.

Anna ha dit...

Mai no triem a qui estimar i com, i a cops s'ens fa dificil estimar i encara més oblidar.

El veí de dalt ha dit...

Ei Poeta!, necessito un email teu per afegir-lo al blocaire invisible!

Cesc ha dit...

Impressionen les teves paraules, sovint passa que no decidim estimar i si poguéssim ja hauríem decidit oblidar... què hi farem això és l'amor, però parlant del teu poema, dir-te que està ple de sencillesa i de paraules claus que diuen molt, m'agrada molt la teva forma de desxifrar-ho tot...

Cèlia ha dit...

Ai, poeta, hem de decidir viure lliurement... amb molt d'amor, això sí!

Joana ha dit...

L'oblit necessita el seu temps! Sovint massa temps...

Ballarinadeplom ha dit...

Una poesia preciosa!

Això d'estimar es com una ruleta,molts cops hi surts perdent, però de tant en quant guanyes.

Cèlia ha dit...

El post del dia de Nadal es publicarà el resultat de les equivalències de tots els qui vàreu participar. Moltes gràcies a tots!

NeoPoeta ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
NeoPoeta ha dit...

A mi també en fan molt de mal si els tinc aa dins, i per això els he de treure, Xexu...

Carme, podem triar oblidar o, coma mínim, intentar-ho... però és com si no pogués viure sense veure'l, no sé si m'explico...

Tens tota la raó del món, Anna

Ok, veí!

Gràcies Cesc, en moments dolents és fantàstic llegir coses així...

Tant de bo pogués ser feliç, Cèlia, tant de bo!

Joana, però de veritat s'arriba a oblidar?

Tant de bo poguéssim guanyar tots més sovint, no, ballarina?

El Company de Venus ha dit...

M'ha agradat el teu bloc. Hi tornaré...