El Príncep

Tu ni t'ho imagines
que sospiro a les nits més fosques,
que m'amago rere màscares
quan em mires de reüll,
que les hores en que em faltes
passen lentes i pesades
i m'estripen l'interior, rabioses,
buscant-te a cada racó de la memòria,
evocant-te per acompanyar-me,
que quan no hi ets em sento sola,
sola encara que hi hagi algú altre.


Tu, pell morena, d'oliva de cera de pena,
dolçor que t'imagino,
cançons d'amor que no t'escric,
taules que ens separen...
ens busquem en l'aula interminable
i no et trobo, no et trobo,
i ja no sé si es cert
o sobrevisc a base de fal·làcies.
I en els somnis que apareixes
m'acaricies tendrament, em calmes.


Et voldria com una posta de sol ardent,
com una brisa suau que m'acaricia,
com una balada de metall que destripa,
com una nit blava de fanals,
com un carreró brut de sexe
i un viatge de carretera,
com he volgut a tants abans
i com no he volgut mai a ningú.


Com un llop ofegat de nostàlgia
udolo a la lluna, implorant,
que en la pròxima trobada em miris i em somriguis,
o m'abracis a la sala de muntatge,
que em truquis per anular una reunió
i ens trobem per Gràcia,
i tu duguis una bicicleta
i jo sigui Etta i tu Butch,
i em despullis en una plaça del Raval,
que m'omplis de petons i d'esperança,
i em facis creure de nou en estimar.


Príncep de Persia,
cabell rinxolat que cau a l'espatlla,
mans fortes i braços amples,
estima'm que tinc por,
tinc por de que ens deixem escapar.

Geo

En este cubo me impacto

- incrusto en paredes cristalinas.

Te espero harmónica

en noches feas.

Las cucharas tinglan.

Tiembla.

Clausura. Hastío

En esta habitación fría
sin sábanas,
la ventana abierta
entra el hielo,
lánguidas mueren en mis dedos
las sombras.
Estas paredes caen
y en las runas
y el desierto
observo los contornos.

Piel con piel

Piel con piel
no es nada,
es alma.
Mi cuello
tus manos rozan.
Mis pechos.
Mis huecos.

Forma

Mira como ato
mi
corazón harto de piezas,
muriendo
en muelles infernales,
esta
caja me atormenta.

La marea

viene y va.

Desierto

Dunas
duras,
muda
muero,
sanas
almas,
cortas
cuerdas,
solo
el viento
lo sabe.
Tu nombre.

Retórica

Quiero ser poesía,
que me veas retórica,
tus ojos en mi
(primavera,
otoño de hojas tardías)
las arenas en tus huecos,
sin gemidos,
me contraigo.
Busco en noches lo de siempre,
que me mires...
y suspires.
Trenta y ocho si hace falta,
lo que digas.
Yo me espero.

Estàtica, entre morta i mig viva.
Soc tan feliç que em tallaria un dit del peu
(amb la teva destral)
no em faria mal.

La teva eterna mirada torna,
i no només record.
Primer m'he cregut boja,
però els miratges no obren portes.

I vens amb la teva comparsa infernal,
i el soroll, i el metall,
i em pregunto si encara em recordes.

Penso que si.
Que no m'oblides i de nit em busques
en el cos d'una altra
més gran i més madura.
Però sóc jo en qui somies.
Estranya, decidida, fràgil i emocional.
Sempre teva.

I quan em vinguis a buscar,
aniré amb tu.
I fugirem junts, lluny.
Molt i molt lluny.

I quan passi el temps
i surtis del laberint
que sigui com la flor.
"No m'oblidis"

Si mai escapo jo,
també marxaré.

I la lluna serà blava.
I la nit, sorda i amarga.

I per sempre, l'horitzó es tornarà groc.

#42

Dorm amb mi aquesta nit.
T'ho suplico.
Demà marxes i no sé quant tornaràs.
(Probablement, mai. Però això, tu i jo, encara no ho sabem)

Deixa'm tastar aquests ulls,
aquesta mirada obscena que em dediques
cada cop que suspiro al teu costat
i tu infles el pit d'orgull.

Deixa'm tenir-te, un cop i prou,
deixa'm convertir el meu gemec en teu,
deixa'm que em perdi entre els teus llençols
així com tu et pots perdre dins meu,
sempre que vulguis...

I et prometo [t'ho prometo] que al matí
quan els raig de sol, insolents, em despertin,
marxaré sense fer soroll.
I quan et despertis, només hauré sigut un somni
del qual no te n'hauràs de penedir.

"Duerme duerme negrito,

que tu mama está en el campo"
Víctor Jara

Taques negres en els mars daurats
el cuir petant a l'aire
i la suor, que val per un dia de menjar
o ni això.

Les esquenes, encongides, esquerdades
i els crits que callen...
les paraules les ha silenciat
la mà blanca.

Les vides no són vida,
són dos braços, dues cames
i una esquena.
No hi ha més.

On són les ànimes?
S'escapen a cada exhalació
d'esgotament.
On són les llàgrimes?
Són censurades,
però el riu corre per dins.

Quina nit espera a les pobres armadures buides
sobre taules de fusta podrida.

Podria prometre moltes coses.
I no en compliria cap.
Perquè, de complir-ne només una
em sentiria obligada a complir totes les altres.

Així que deixaré que el vent
s'endugui les meves paraules
lluny,
amb tu,
on no facin mal a ningú.

Perquè tornaràs d'aquí a sis mesos...
i alhora no tornaràs mai.
Et voldré sempre amb mi,
perquè quan ja no hi siguis
t'idealitzaré.
I inventaré tot el que haguéssim
pogut ésser.

But... marxes.
Marxes i no et puc retindre entre els meus braços
(on mai t'he tingut)

Em passo les hores
veient com cauen, mortes,
desitjant que passin,
per veure't un altre cop,
i desitjant que s'aturin.

T'esperaré, on la vida calla,
i els silencis es fan grans.

Al revés 2.0

Revés al tot entendràs ho, sempre com, i
estic com preguntant-me somriuràs em i
evitar puc ho no que i
sento ho que dir-te voldré.

Venir vegis em quan tancaràs els o
tancats ulls els tindràs, sempre com, però
alta veu en dir-ho de haver no per
mirada la amb explicar-ho intentaré.

Creta

Pàciencia, et demano.
Encara estic aprenent
el mecanisme de la màquina
de fer fum.
Vull veure les ratlles blanques
fent-se una de sola
al teu costat.
Si em tornes a casa.
Perquè la nit mai serà tan sorda
com quan el meu coixí torni a ser moll.

Calla, calla dins meu.
Es que tu no ho entens.
Fa temps que no parlem de JO.
Ara estem parlant d'ell.
Que no veu la màquina de fer fum,
Perquè els avions de paper mai no arriben a l'aeroport.

Potser hauria de ser sioux
i aprendre a jugar amb el foc.
Però de res no serviria,
creu-me, tampoc és el que vull.
Els carrers bruts ja m'ho donen tot.

Però hi continua havent-hi quelcom
dins meu, que em fa recórrer el laberint...
Si, he trobat el minotaure,
Però he oblidat el fil blanc.
Ariadneta, perquè no em tornes els ulls
que m'has arrencat amb les ungles?

Jo diria que ho superaré.
I a la merda la màquina de fum.


I quan marxis, t'esperaré

Príncep

Inspiració a classe... Algú no li ha dit a la NeoPoeta que a classe s'hi va a escoltar i prendre apunts... Ella prefereix escriure poesia.

Com si perdés un tros de cel
Em desoriento quan et miro
Em perdo, em busco i no em trobo,
Sense cor no hi ha raó.

Moro per un segon de la teva mirada
Visc per un somriure dels teus ulls
Mira'm, mira'm, deixa estar tot lo altre,
tu i jo no som tu i jo.
Per uns segons som uns altres dos.

Ets un príncep diferent
Però no ets el meu príncep.
Dius que em donaràs el que vulgui...
Sigues feliç. Això es el que vull.

Príncep
NeoPoeta

Firmat tard,

Neo Poeta