Era foc. Era flama. Dansava desenfrenada, reia amb la boca oberta i els ulls plens de llum. Era etèrea i terrenal. La meva mirada es quedà clavada en la seva figura, els meus respirs davallaven amb cada moviment del seu cos, cada contorsió impossible que es transformava en una figura final, efímera, de seguida encadenada amb una altra giravolta. Allà palpantada només podia que observar-la.
La resta dels assistents es movia a un sol compàs, harmoniosament, com una massa fosca sense rostre. Era precisament la seva arrítmia, la facilitat amb la que rompia la cadència per inventar-ne una de nova, la que li conferia aquella màgia.
No podia permetre'm aquella sensació, no podia sentir aquella fascinació cap a una altra dona, no podia desitjar que ens despulléssim dels nostres vestits i ens acariciéssim el que quedava de nit. Amb la mirada altiva i el cor de pedra, me'n vaig allunyar. Darrere meu encara podia sentir el seu riure, el galop dels seus tacons sobre el parquet, el so de les seves faldilles tallant l'aire.
Era foc. Era flama. Era vida.
------------
07/04/2014 a les 23:15
Edito l'errada que m'ha comentat en XeXu! Sort que em vigilen... Hehehe:
Aquesta ha sigut la meva humil aportació als Relats conjunts d'aquest mes! Espero que us agradi.
