Caramel de nit

Em mires com la nit
mira les estrelles,
amb una necessitat
exhasperant,
no expressada,
una encessitat que no m'expliques
i que m'amagues.

Em mires com les flames
a la llenya.
Sóc el que fa
que tu siguis.

Tens por de les hores
que avancen,
i dels sentiments
que amb elles van.

Tens por de necessitar-me
perquè t'han fet mal.
No t'ho retrec,
ni m'enfado,
perquè jo també he après a esperar.

Despres de tants anys
de llunes buides,
ets com un carmel
de nit.

Retindré el foc dels teus ulls
per quan marxis lluny d'aquí
encongint-me sola
(amb els raig de llum de les primeres flors)
i retrobar els teus braços càlids
en l'encara freda nit.
Dins de mi.

El que passa es que no hi ha temps.
Ens perdem en un partit de tenis
en que el que es diu
és més del que les paraules pensen...
Però quina estupidesa seria
renunciar als teus somriures
per petons que acabaran essent buits.

I poder-me preguntar, un cop sola,
si t'acostaves o simplement eres a prop,
si em somreies o simplement en recordaves una altre
si em deies que em volies
o ja començo a ésser boja...

Al revés 2.0

Revés al tot entendràs ho, sempre com, i
estic com preguntant-me somriuràs em i
evitar puc ho no que i
sento ho que dir-te voldré.

Venir vegis em quan tancaràs els o
tancats ulls els tindràs, sempre com, però
alta veu en dir-ho de haver no per
mirada la amb explicar-ho intentaré.

Creta

Pàciencia, et demano.
Encara estic aprenent
el mecanisme de la màquina
de fer fum.
Vull veure les ratlles blanques
fent-se una de sola
al teu costat.
Si em tornes a casa.
Perquè la nit mai serà tan sorda
com quan el meu coixí torni a ser moll.

Calla, calla dins meu.
Es que tu no ho entens.
Fa temps que no parlem de JO.
Ara estem parlant d'ell.
Que no veu la màquina de fer fum,
Perquè els avions de paper mai no arriben a l'aeroport.

Potser hauria de ser sioux
i aprendre a jugar amb el foc.
Però de res no serviria,
creu-me, tampoc és el que vull.
Els carrers bruts ja m'ho donen tot.

Però hi continua havent-hi quelcom
dins meu, que em fa recórrer el laberint...
Si, he trobat el minotaure,
Però he oblidat el fil blanc.
Ariadneta, perquè no em tornes els ulls
que m'has arrencat amb les ungles?

Jo diria que ho superaré.
I a la merda la màquina de fum.


I quan marxis, t'esperaré

Nena.
Carn glatent d'innocència perduda.
Canvi recent, maduresa ràpidament adquirida.
Jove dona i vella alhora.
Et vull meva, retenir les flames als meus dits.

Home.
Bust robust i incipient barba.
Amb un peu a cada bàndol de l'edat.
Noi madur o home petit.
Et vull a tu, jugar a passar la nit desperts.

Vull besar els teus pits dolços,
i acariciar els teus llavis humits.
Vull sentir-te dintre meu,
i deixar de ser nena per sempre més.

Ets més petita del que hauria de desitjar.
Ets més gran del que hauria de somiar.

Són l'amor i la passió els que ens mouen de nit
i ens fan fugir al amtí, quan les llums ens vigilen.

I d'amagat i a distància ens besem
per tornar-nos a girar i somriure a la resta de gent.

T'estimo.
T'estimo.
No necessito saber res més.

Neopoeta

Dedicada a tots aquells que SABEN que la diferència d'edat no compta

Aun no era muy tarde
El viento hacía sonar las hojas
El frío hacía temblar los cuerpos
El invierno nos robaba las horas.
Apareció de la oscuridad
como una luz cegadora: tu voz.
La voz de un ángel, no! Tu voz.
Tu voz de ángel, de ángel de verdad,
Como un suspiro, de ángel,
Como una luna, de cielo,
Como una noche, de invierno.
Resonaba en mi mente
La lágrima hundida
En el charco caliente,
Mi órgano muerto
Que no late ni siente.
Tu voz mató a mi cuerpo.
Tu voz, tu voz de ángel del infierno.

Firmant en castellà,

NeoPoeta