5 d’oct. 2008

T'estim com l'univers

Es com quan et recordo
explicant-me que et foties
pols d'estels pel nas
i em miraves preguntant-te
que estaria pensant en aquell moment.

Es com quan et recordo
dient-me que havies netejat
la casa i que no te n'havia comentat res,
però jo estava tremendament
cansada, i només vaig somriure.

Es com quan et recordo
fent callar a un amic teu
que em va interrompre mentre
t'explicava quelcom absolutament
banal, però preferies sentir-me a mi.

Es com quan et recordo
obsessionant davant la pantalla
i obviant-me, desapareixent-me,
fent-me invisible i muda,
fins que decidies que ja hi podia ser.

Es com quan em demostres
(volent-ho i sense voler)
que en el fons sents,
una mica,
el mateix que jo.

Doncs, justament ara,
és com tots aquests moments:
congelant-me els peus de fred
i tremolant absolutament descontrolada,
t'estimo com l'univers.

3 comentaris:

Sergi ha dit...

Buf, que personal, i quina manera d'explicar moments tan concrets!

Dani Clemente ha dit...

genial...

Aleix Salvans ha dit...

Una poesia planera, lluny de floritures, metàfores i pensaments elevats. La vida diària en tot el seu esplendor, els petits moments que fan que el cor s'encongeixi o es faci gran en un instant... mai he sabut apreciar prou la poesia, però he de confessar que ha tocat alguna cosa dins meu, senyoreta. La felicito, té molt de talent, segueixi així.


Sempre seu,

Lucien de Rubempré