29 de gen. 2010

Farewell Series #1


I ella el va mirar sabent que potser era l'últim cop que estaven estirats en aquell sofà, entre aquelles quatre parets. Es preguntava què en devia pensar ell.
S'escrutaven silenciosament les mirades, sense saber com afrontar aquells moments.
- Vols quedar-te a dormir aquí?- li digué ell.
- Amb tu? - li va contestar ella, entre sorpresa i burleta.
- Eh... jo puc dormir al sofà.
- No penso dormir en aquesta casa si no es al mateix llit que tu.
Es va crear un altre silenci.
- Doncs llavors dormirem al mateix llit... - va replicar ell, com si no tingués importància el que acabava de dir.
- I si a mitja nit tinc ganes d'abraçar-te?
- Llavors sí que vindré a dormir al sofà. Et vols quedar, o no?
Ella va restar en silenci, sospesant les opcions.

Sí, em vull quedar. Clar que em vull quedar. Vull dormir amb tu, vull sentir com respires pausadament al meu costat, com embrutem els mateixos llençols, com s'eriça la meva pell sense ni tan sols tocar la teva. Vull sentir la tensió que es generarà quan siguem al mateix llit, i llavors vull que ens mirem, vull que em miris de veritat i em diguis, de veritat, que m'estimes, que no t'estàs escapant de mi, que no sóc una estúpida tossuda. O millor encara, vull que diguis que no m'estimes, vull que em menteixis i que tot això sigui molt més fàcil. Vull que em diguis que s'ha acabat tot. Que no ho segueixi intentant. Que mai passarà el que no ha passat.O millor encara, vull que les nostres cèl·lules es facin l'amor, que totes les cançons es quedin curtes, vull que parlis com el millor dels poetes i com el pitjor dels borratxos, que em xiuxiuegis, millor, que em cridis als quatre vents que ho sents molt, que no marxes, que et quedes amb mi aquí al meu costat empresonats que m'estimes encallada en els meus sentiments i no t'oblido t'esperaré sempre t'esperaré i et vindré a buscar i no em miris així com si estiguéssis a punt de ferme un petó i no ho faràs para, para siusplau que em moriré...
- li hauria d'haver dit.

Pero, en comptes de tot això, li va dir...

Què creieu que li va dir?

13 comentaris:

Carme ha dit...

Què creiem que li va dir? O nosaltes què voldríem que hagués dit?

Jo crec que va dir:

No em quedo, millor que no.

Però m'agradaria que hagués dit que sí. No se sap mai què pot passar.

XeXu ha dit...

Doncs no recordo què li va dir. Ho podria buscar però seria fer trampes. Esperaré a que m'ho diguis tu. De totes maneres, no tinc clar que el que has escrit sigui el que li hauria d'haver dit.

Gèlid Congèlius ha dit...

No, no em quedaré. Marxaré, ben lluny, allà on no em puguis trobar. I no ho faré per mi, sinó per tu. Per a que aprenguis d’una vegada que la teva actitud egocèntrica s’ha d’acabar algun dia. No pots seguir desitjant tot allò que no tens, perquè ni tan sols ets capaç de mantenir allò que més has estimat.
Han passat els anys, i no has crescut, continues sent aquell noi que em feia somniar, que deia que viatjaríem pel món, com si fóssim dues bales perdudes que segueixen una mateixa direcció. Però ara em surts amb que vols més llibertat, que no vols que la teva vida s’estanqui aquí, vols provar noves boques i nous sabors. Vols, vols, vols, vols. I mai t’has parat a preguntar que és el que jo vull.
I penses que t’és igual, que me n’aniré per la porta i que seràs per fi “lliure”. I tu què en saps de la llibertat?! No em parlis d’això, perquè ets esclau del teu propi desig. No seràs més lliure per tenir-ho tot. El lliure albir radica en poder elegir. I jo, ja ho he fet. Aquí et quedes. – dit això, i havent pres la decisió més difícil de la seva curta vida, va marxar per la porta. Sabent que ell no l’entendria fins molts anys després. Però des d'aquell dia, era una mica més lliure.

-----

No sé si es tractava de que escrivíssim algo així, o la meva anada d’olla ha sigut molt gran. Però m’encanta la manera que tens de fer participar als lectors =D

Ens llegim!

Z, el C. ha dit...

Va dir que no, que no ho podria suportar. Tots dos al tatami? Què hagués passat? La veritat és que em vaig quedar amb les ganes de saber-ho.

Un petó.

P.S.: Segueix escrivint.

El Petit Dromedari ha dit...

Va dir-li que no.

Gerni ha dit...

Va dirli que era indiferent, total, en el moment que es fotessin al llit algú cridaria "Talleu!"

Nora ha dit...

oooooh!!!! no puc imaginar-m'ho!! vull que segueixis tu amb el tros d'història que falta!!!
ole Tatiiiii!!!!!
mola el teu blog!
El emu no te'l miris, l'acabo de fer.

Anònim ha dit...

Tal vegada ningú va dir res i el miratge va ser més intens que la realitat i ells -tots dos- es van estimar amb tota la consciència de que la vida és finita (no infinita) les situacions de proximitat són miracles i el contacte humà, realment humà, una oportunitat d'obrir-se a l'infinit....
O, tot plegat, tot el contrari!

AinaCore ha dit...

Jo m'hagues quedat, jo crec que tu li vas dir que si que et quedaves, perque es TANT dificil marxar quan hi ha tantes coses entre tu i ell... i mai saps si potser aquella nit era LA NIT. Mai se sap.

AinaCore ha dit...

Que per cert, m'ha posat la pell de gallina el text :)

J ª L º N ha dit...

señoritaaaaa!! primero Besorrikitaun de vuelta...:)

y segundo Expo a vuelta de esquina...tan a vuelta que mañana inaguramos...si le va bene pasarse, pasee por mi lugar para más information.

ricderiure ha dit...

li va dir...
-tens un cigarret? és que amb tot això m'estic posant nerviós... i...
Ella va posar mala cara instintivament.
-en aquesta casa no s'hi fuma !
i rapidament l'ambient es va destensionar... i... i això també...
jeje
Salut!

NeoPoeta ha dit...

Gràcies per tots els comentaris... certament, ella li va dir que no, que seria massa per a ella...