I ella el va mirar sabent que potser era l'últim cop que estaven estirats en aquell sofà, entre aquelles quatre parets. Es preguntava què en devia pensar ell.
S'escrutaven silenciosament les mirades, sense saber com afrontar aquells moments.
- Vols quedar-te a dormir aquí?- li digué ell.
- Amb tu? - li va contestar ella, entre sorpresa i burleta.
- Eh... jo puc dormir al sofà.
- No penso dormir en aquesta casa si no es al mateix llit que tu.
Es va crear un altre silenci.
- Doncs llavors dormirem al mateix llit... - va replicar ell, com si no tingués importància el que acabava de dir.
- I si a mitja nit tinc ganes d'abraçar-te?
- Llavors sí que vindré a dormir al sofà. Et vols quedar, o no?
Ella va restar en silenci, sospesant les opcions.
Sí, em vull quedar. Clar que em vull quedar. Vull dormir amb tu, vull sentir com respires pausadament al meu costat, com embrutem els mateixos llençols, com s'eriça la meva pell sense ni tan sols tocar la teva. Vull sentir la tensió que es generarà quan siguem al mateix llit, i llavors vull que ens mirem, vull que em miris de veritat i em diguis, de veritat, que m'estimes, que no t'estàs escapant de mi, que no sóc una estúpida tossuda. O millor encara, vull que diguis que no m'estimes, vull que em menteixis i que tot això sigui molt més fàcil. Vull que em diguis que s'ha acabat tot. Que no ho segueixi intentant. Que mai passarà el que no ha passat.O millor encara, vull que les nostres cèl·lules es facin l'amor, que totes les cançons es quedin curtes, vull que parlis com el millor dels poetes i com el pitjor dels borratxos, que em xiuxiuegis, millor, que em cridis als quatre vents que ho sents molt, que no marxes, que et quedes amb mi aquí al meu costat empresonats que m'estimes encallada en els meus sentiments i no t'oblido t'esperaré sempre t'esperaré i et vindré a buscar i no em miris així com si estiguéssis a punt de ferme un petó i no ho faràs para, para siusplau que em moriré... - li hauria d'haver dit.
Pero, en comptes de tot això, li va dir...
Què creieu que li va dir?
S'escrutaven silenciosament les mirades, sense saber com afrontar aquells moments.
- Vols quedar-te a dormir aquí?- li digué ell.
- Amb tu? - li va contestar ella, entre sorpresa i burleta.
- Eh... jo puc dormir al sofà.
- No penso dormir en aquesta casa si no es al mateix llit que tu.
Es va crear un altre silenci.
- Doncs llavors dormirem al mateix llit... - va replicar ell, com si no tingués importància el que acabava de dir.
- I si a mitja nit tinc ganes d'abraçar-te?
- Llavors sí que vindré a dormir al sofà. Et vols quedar, o no?
Ella va restar en silenci, sospesant les opcions.
Sí, em vull quedar. Clar que em vull quedar. Vull dormir amb tu, vull sentir com respires pausadament al meu costat, com embrutem els mateixos llençols, com s'eriça la meva pell sense ni tan sols tocar la teva. Vull sentir la tensió que es generarà quan siguem al mateix llit, i llavors vull que ens mirem, vull que em miris de veritat i em diguis, de veritat, que m'estimes, que no t'estàs escapant de mi, que no sóc una estúpida tossuda. O millor encara, vull que diguis que no m'estimes, vull que em menteixis i que tot això sigui molt més fàcil. Vull que em diguis que s'ha acabat tot. Que no ho segueixi intentant. Que mai passarà el que no ha passat.O millor encara, vull que les nostres cèl·lules es facin l'amor, que totes les cançons es quedin curtes, vull que parlis com el millor dels poetes i com el pitjor dels borratxos, que em xiuxiuegis, millor, que em cridis als quatre vents que ho sents molt, que no marxes, que et quedes amb mi aquí al meu costat empresonats que m'estimes encallada en els meus sentiments i no t'oblido t'esperaré sempre t'esperaré i et vindré a buscar i no em miris així com si estiguéssis a punt de ferme un petó i no ho faràs para, para siusplau que em moriré... - li hauria d'haver dit.
Pero, en comptes de tot això, li va dir...
Què creieu que li va dir?
