16 d’oct. 2007

Sospir borrós

El moviment del tren,
igual que el batec del cor,
li recorda que és allà, dins seu,
la llum que mai s'apaga.
Arrepenja el cap a la finestra
i intenta renegar de l'amor;
no pot: l'estima, i entela
el vidre amb un sospir borrós.

I la seva ombra, com un prestidigitador,
com un silenci sobre el seu cor,
l'atrapa i la mou com una ballarina...

i sent el seu alè descompassat al clatell...


Sospir borrós
NeoPoeta

2 comentaris:

Uribetty ha dit...

M'agrada molt la comparació dels dos primers versos ;)
I el poema interessant.
Un petó ben dolç.

Ninôkh ha dit...

Perquè no es pot renegar d'allò que, en realitat, dóna un motiu prou important per viure...