6 de març 2012

Retórica

Quiero ser poesía,
que me veas retórica,
tus ojos en mi
(primavera,
otoño de hojas tardías)
las arenas en tus huecos,
sin gemidos,
me contraigo.
Busco en noches lo de siempre,
que me mires...
y suspires.
Trenta y ocho si hace falta,
lo que digas.
Yo me espero.

2 comentaris:

XeXu ha dit...

Diria que de les que has publicat aquesta és la que més m'agrada. Tot i que no t'entenc tan bé com altres vegades. Podries espaiar-te més i no abocar-ho tot en un sol dia, de tant en tant...

NeoPoeta ha dit...

També es la meva preferida, XeXu. A veure si em poso les piles i apareixo més sovint, el que passa és que amb tanta feina a la universitat els moments d'inspiració queden (massa sovint) aplacats per tota la feina... i quan els tinc, aprofito i trec tot el que duc a dins. Ho escric en un paper i al cap d'uns dies ho publico. però tens raó, hauria d'espaiar-ho més... Gràcies per venir, com sempre, i no abandonar-me.