Serà màgic tornar al lloc
on vam aprendre a ser amigues
on vam ser una en lloc de quatre,
on tants passejos,
tants riures, tants plors,
van fer un viatge interminable.
Serà màgic recordar el París
que amb la seva catedral,
els seus museus,
i la seva dolça Torre Eiffel
va fer-nos de cotó de sucre
i va acabar desfent el gel.
10 comentaris:
Molt bonic, Neo, estic contenta de tornar-te a llegir.
Molt maco, no sé si té components reals o no, però està ben trobat.
Una ciutat única, eh? Capaç d'aconseguir això que descrius i més. Tinc pendent tornar-hi.
Ohh! Quin poema més maco! Doncs sí que Paris és especial! A més, no sé si per casualitat o perquè ho has fet aixi, o per la màgia de paris, ha sonat la cançó d'American Pie, que no té res a veure amb la ciutat de París (que jo sàpiga) però, sense voler-ho, ha fet la poesia més maca i especial encara! Felicitats pel relat, i com sempre, encantada de fer un cafetonet per "El bar dels Poetes"!!!
Ondia, m'ha agradat molt!!!!!! Sobretot va fer-nos de cotó de sucre i va acabar desfent el gel... quina imatge tan ... preciosa :-)
una abraçada!
París i màgia! una combinació única per desfer el gel!
Estic d'acord amb la Laia. L'última frase és ben bonica, tu!
Què bonic...lo de desfer el gel...els versos finals m'han encantat. Felicitats!!
Un poema que en poques paraules en diu moltes. Sembla un record, ben trobat
com diu la kweilan, bonic poema i fantàstics els darrers versos...
Publica un comentari a l'entrada