Te vomito en las esquinas de cada callejón.
Esquivo tus miradas parpadeantes,
tus indirectas de neón.
Los coches que me pitan, que me aturden,
no son nada en comparación.
Te has llevado el amor.
Como el poeta en Nueva York,
o la muchacha en el colchón,
las luces de la noche nos aplacan,
limpian el cuerpo y lavan la cara,
y nos hace sentir mejor.
Te has llevado mi amor.
Como el "The Power of Love"
de Frankie goes to Hollywood,
o el "Nothing compares to you"
mi vida es una ruina si, tu,
dulce y amarillo zorro traïdor,
vas y, como siempre...
Te llevas mi amor.
7 comentaris:
Doncs ja va sent hora d'allunyar-se d'aquesta persona, no?
Quantes vegades hem patit desamor i sempre acabem tornant-nos a enamorar...
No pateixis... ben aviat seràs capaç de recuperar-lo, potser s¡ha endut un bocí de tu però encara et queda molt per donar.
no deien allò de...
aquests patiments són puntals de la pròxima felicitat.
l'amor està a tot arreu!
ains.... darrerament només sospiro quan llegeixo aquestes coses amb tant de sentiment...
Em fas agafar esgarrifances al saber-te així.
D'amor n'ets plena,
si es vol endur aquest troçet teu deixa'l... però que fugi ben lluny de tu!
Un petonet.
;)
ets bona, neo..
Publica un comentari a l'entrada