per quan marxis lluny d'aquí
encongint-me sola
(amb els raig de llum de les primeres flors)
i retrobar els teus braços càlids
en l'encara freda nit.
Dins de mi.
El que passa es que no hi ha temps.
Ens perdem en un partit de tenis
en que el que es diu
és més del que les paraules pensen...
Però quina estupidesa seria
renunciar als teus somriures
per petons que acabaran essent buits.
I poder-me preguntar, un cop sola,
si t'acostaves o simplement eres a prop,
si em somreies o simplement en recordaves una altre
si em deies que em volies
o ja començo a ésser boja...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada