Panteixo, suo i m'acaricies
i em beses el coll
i m'arrossego als racons
foscos on s'enterren tots els mals
i cridant, embogeixes
(o embogint, crides)
i els nostres cossos xoquen
i em comparteixes amb tu
però ningú ho sap,
ningú ho sabrà.
Perquè voldré oblidar-ho tot
i mai ho podré explicar.