Per tots els dies que no ho he fet.
Per tots els silencis plens,
per tots els silencis buits.
Per la vergonya. Pel dolor.
Per tantes vegades merescudes:
t'estimo.
Per haver baixat als inferns
i perdre't allà,
per haver-te deixat enrere
i córrer,
creient que anava endavant
i no veure't,
travessar amb la mirada
la meravella.
I, de sobte, els translúcids cossos.
Que s'ha tornat opacs
davant del cel, davant de Déu,
en una força bruta
que, dançants, han exhalat.
I tocant el paradís
hem fet la pluja,
els teus dits amb la meva pell
i endins,
l'olor a boira i a tu,
els teus ulls que em miren
i em diuen per sempre,
ulls clars que estimen i no ho saben,
innocents, ingenus, plens d'un amor
inconcebible.
Per a tu, que m'ensenyes cada dia.
Per a tu,
que ets, en si, la meravella.
3 comentaris:
Bell...
Simple i meravellosament bell..
sense paraules...
M'ha agradat més el de la tormenta, però no és pot dir que aquest li manqui sentiment!
Preciós!
Publica un comentari a l'entrada