Estàtica, entre morta i mig viva.
Soc tan feliç que em tallaria un dit del peu
(amb la teva destral)
no em faria mal.
La teva eterna mirada torna,
i no només record.
Primer m'he cregut boja,
però els miratges no obren portes.
I vens amb la teva comparsa infernal,
i el soroll, i el metall,
i em pregunto si encara em recordes.
Penso que si.
Que no m'oblides i de nit em busques
en el cos d'una altra
més gran i més madura.
Però sóc jo en qui somies.
Estranya, decidida, fràgil i emocional.
Sempre teva.
I quan em vinguis a buscar,
aniré amb tu.
I fugirem junts, lluny.
Molt i molt lluny.
I quan passi el temps
i surtis del laberint
que sigui com la flor.
"No m'oblidis"
Si mai escapo jo,
també marxaré.
I la lluna serà blava.
I la nit, sorda i amarga.
I per sempre, l'horitzó es tornarà groc.
4 comentaris:
Versió 1: Teseu troba la sortida del laberint i s'endú Ariadna amb ell. (Bonic, però massa ensucrat i breu: improbable.)
Versió 2: Teseu troba la sortida del laberint, s'endú Ariadna i la deixa tirada a l'illa de Naxos, aprofitant una escala que hi fa el vaixell. (D'acord: d'entrada sembla un mal negoci amorós, però...). Dionís troba Ariadna a Naxos i s'hi esposa, li regala una corona d'or fabricada per Hefest, i a més s'ho passen pipa.
PROPOSTA DE MORALITAT: no deixis que els fracassos primerencs t'ensorrin: són la porta d'entrada a aventures molt més plenes i estimulants.
"Sóc tan feliç que em tallaria un dit del peu", distribueix fulls informatius que només portin aquesta frase.
L'enhorabona pels versos que vas recitar ahir a la Sala Polivalent de l'institut. Són molt bons. Ja no són els versos d'un aprenent, sinó que tenen la densitat, la intensitat, la profunditat i la serenor de la gran poesia. És poesia per publicar-la ja en editorials de prestigi, i per dur-la als premis grans. Tan jove, i ja has deixat enrere la fase dels certàmens locals! Ara te toca ser ambiciosa i aspirar al reconeixement nacional, i començar a fer-te un lloc entre els grans. No paris, sobretot. Quan jo tenia la teva edat vaig parar i vaig parar atenció a altres coses. Va ser un error. La poesia (la literatura en general) demana constància, tossuderia i fe en el que fas. I el que fas és bo. I si no ho deixes cada dia serà millor.
Una abraçada
www.joancalsapeu.blogspot.com
estic amb en ie
"sóc tan feliç que em tallaria un dit del peu"
en faria xapes i samarretes, jo
puc?
xapa no, però samarreta?
i la imatge seria un frigopie amb el dit gros mossegat !
Publica un comentari a l'entrada