3 de març 2008


Estàtica, entre morta i mig viva.
Soc tan feliç que em tallaria un dit del peu
(amb la teva destral)
no em faria mal.

La teva eterna mirada torna,
i no només record.

Primer m'he cregut boja,
però els miratges no obren portes.


I vens amb la teva comparsa infernal,
i el soroll, i el metall,
i em pregunto si encara em recordes.

Penso que si.
Que no m'oblides i de nit em busques
en el cos d'una altra
més gran i més madura.
Però sóc jo en qui somies.
Estranya, decidida, fràgil i emocional.
Sempre teva.

I quan em vinguis a buscar,
aniré amb tu.
I fugirem junts, lluny.

Molt i molt lluny.


I quan passi el temps

i surtis del laberint
que sigui com la flor.
"No m'oblidis"


Si mai escapo jo,
també marxaré.


I la lluna serà blava.

I la nit, sorda i amarga.

I per sempre, l'horitzó es tornarà groc.

4 comentaris:

Joan ha dit...

Versió 1: Teseu troba la sortida del laberint i s'endú Ariadna amb ell. (Bonic, però massa ensucrat i breu: improbable.)

Versió 2: Teseu troba la sortida del laberint, s'endú Ariadna i la deixa tirada a l'illa de Naxos, aprofitant una escala que hi fa el vaixell. (D'acord: d'entrada sembla un mal negoci amorós, però...). Dionís troba Ariadna a Naxos i s'hi esposa, li regala una corona d'or fabricada per Hefest, i a més s'ho passen pipa.

PROPOSTA DE MORALITAT: no deixis que els fracassos primerencs t'ensorrin: són la porta d'entrada a aventures molt més plenes i estimulants.

ie madarame ha dit...

"Sóc tan feliç que em tallaria un dit del peu", distribueix fulls informatius que només portin aquesta frase.

Joan ha dit...

L'enhorabona pels versos que vas recitar ahir a la Sala Polivalent de l'institut. Són molt bons. Ja no són els versos d'un aprenent, sinó que tenen la densitat, la intensitat, la profunditat i la serenor de la gran poesia. És poesia per publicar-la ja en editorials de prestigi, i per dur-la als premis grans. Tan jove, i ja has deixat enrere la fase dels certàmens locals! Ara te toca ser ambiciosa i aspirar al reconeixement nacional, i començar a fer-te un lloc entre els grans. No paris, sobretot. Quan jo tenia la teva edat vaig parar i vaig parar atenció a altres coses. Va ser un error. La poesia (la literatura en general) demana constància, tossuderia i fe en el que fas. I el que fas és bo. I si no ho deixes cada dia serà millor.
Una abraçada

www.joancalsapeu.blogspot.com

kena ha dit...

estic amb en ie
"sóc tan feliç que em tallaria un dit del peu"
en faria xapes i samarretes, jo

puc?
xapa no, però samarreta?
i la imatge seria un frigopie amb el dit gros mossegat !