Mai deixaré a ningú
que em faci el que m'has fet tu.
Mai tornaré a regalar,
generosa,
la meva ànima per guarir la ferida.
Mentre les teves mans
despullaven el meu cos,
i les meves llàgrimes
despullaven la meva ànima,
posseïes el meu cor,
salvatge,
oscilant entre la llum i la foscor.
I ara ploro i ja no sé escriure,
les meves mans maldestres no saben
com explicar-se,
i em bloquejo,
i ploro,
i la pantalla es torna borrosa,
i el suplici de no poder,
de no estar a l'altura,
tot torna a tu,
tot en essència retorna a tu,
als teus cops i a les teves carícies,
a voler-te demostrar que jo podia
ser per tu,
a demanar-te l'impossible,
a oferir-te l'impensable,
a entregar-me submissa
a tu,
sense fronteres,
eterna,
a canvi d'una unça d'amor.
I ric de dia
i ploro de nit,
arraulida sota el llençol,
fred,
com les teves últimes carícies.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tot allò que no tinc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tot allò que no tinc. Mostrar tots els missatges
24 d’abr. 2014
5 de jul. 2011
13 de febr. 2010
Todavía no
Los ojos vacíos de esperanza,
los rincones oscuros, tristes,
las estrellas que no brillan,
la hora que no pasa,
los libros polvorientos,
una pared blanca,
un lápiz sin punta y sin papel,
me miro las manos descalzas,
atiendo a cada ruido,
cada paso,
cada estrofa,
y una noche que no cae
apremia el ritmo de mi cardio
y moja mi mejilla,
susrrando que todavía falta
un rato.
los rincones oscuros, tristes,
las estrellas que no brillan,
la hora que no pasa,
los libros polvorientos,
una pared blanca,
un lápiz sin punta y sin papel,
me miro las manos descalzas,
atiendo a cada ruido,
cada paso,
cada estrofa,
y una noche que no cae
apremia el ritmo de mi cardio
y moja mi mejilla,
susrrando que todavía falta
un rato.
29 de gen. 2010
Farewell Series #1
I ella el va mirar sabent que potser era l'últim cop que estaven estirats en aquell sofà, entre aquelles quatre parets. Es preguntava què en devia pensar ell.
S'escrutaven silenciosament les mirades, sense saber com afrontar aquells moments.
- Vols quedar-te a dormir aquí?- li digué ell.
- Amb tu? - li va contestar ella, entre sorpresa i burleta.
- Eh... jo puc dormir al sofà.
- No penso dormir en aquesta casa si no es al mateix llit que tu.
Es va crear un altre silenci.
- Doncs llavors dormirem al mateix llit... - va replicar ell, com si no tingués importància el que acabava de dir.
- I si a mitja nit tinc ganes d'abraçar-te?
- Llavors sí que vindré a dormir al sofà. Et vols quedar, o no?
Ella va restar en silenci, sospesant les opcions.
Sí, em vull quedar. Clar que em vull quedar. Vull dormir amb tu, vull sentir com respires pausadament al meu costat, com embrutem els mateixos llençols, com s'eriça la meva pell sense ni tan sols tocar la teva. Vull sentir la tensió que es generarà quan siguem al mateix llit, i llavors vull que ens mirem, vull que em miris de veritat i em diguis, de veritat, que m'estimes, que no t'estàs escapant de mi, que no sóc una estúpida tossuda. O millor encara, vull que diguis que no m'estimes, vull que em menteixis i que tot això sigui molt més fàcil. Vull que em diguis que s'ha acabat tot. Que no ho segueixi intentant. Que mai passarà el que no ha passat.O millor encara, vull que les nostres cèl·lules es facin l'amor, que totes les cançons es quedin curtes, vull que parlis com el millor dels poetes i com el pitjor dels borratxos, que em xiuxiuegis, millor, que em cridis als quatre vents que ho sents molt, que no marxes, que et quedes amb mi aquí al meu costat empresonats que m'estimes encallada en els meus sentiments i no t'oblido t'esperaré sempre t'esperaré i et vindré a buscar i no em miris així com si estiguéssis a punt de ferme un petó i no ho faràs para, para siusplau que em moriré... - li hauria d'haver dit.
Pero, en comptes de tot això, li va dir...
Què creieu que li va dir?
S'escrutaven silenciosament les mirades, sense saber com afrontar aquells moments.
- Vols quedar-te a dormir aquí?- li digué ell.
- Amb tu? - li va contestar ella, entre sorpresa i burleta.
- Eh... jo puc dormir al sofà.
- No penso dormir en aquesta casa si no es al mateix llit que tu.
Es va crear un altre silenci.
- Doncs llavors dormirem al mateix llit... - va replicar ell, com si no tingués importància el que acabava de dir.
- I si a mitja nit tinc ganes d'abraçar-te?
- Llavors sí que vindré a dormir al sofà. Et vols quedar, o no?
Ella va restar en silenci, sospesant les opcions.
Sí, em vull quedar. Clar que em vull quedar. Vull dormir amb tu, vull sentir com respires pausadament al meu costat, com embrutem els mateixos llençols, com s'eriça la meva pell sense ni tan sols tocar la teva. Vull sentir la tensió que es generarà quan siguem al mateix llit, i llavors vull que ens mirem, vull que em miris de veritat i em diguis, de veritat, que m'estimes, que no t'estàs escapant de mi, que no sóc una estúpida tossuda. O millor encara, vull que diguis que no m'estimes, vull que em menteixis i que tot això sigui molt més fàcil. Vull que em diguis que s'ha acabat tot. Que no ho segueixi intentant. Que mai passarà el que no ha passat.O millor encara, vull que les nostres cèl·lules es facin l'amor, que totes les cançons es quedin curtes, vull que parlis com el millor dels poetes i com el pitjor dels borratxos, que em xiuxiuegis, millor, que em cridis als quatre vents que ho sents molt, que no marxes, que et quedes amb mi aquí al meu costat empresonats que m'estimes encallada en els meus sentiments i no t'oblido t'esperaré sempre t'esperaré i et vindré a buscar i no em miris així com si estiguéssis a punt de ferme un petó i no ho faràs para, para siusplau que em moriré... - li hauria d'haver dit.
Pero, en comptes de tot això, li va dir...
Què creieu que li va dir?
18 de gen. 2010
#44
Ansío ser por fin
carne de tus brazos,
que me encuentres sola
en el viento de la noche,
en los susurros,
en las almas que no callan,
que me hagas de tierra,
que te haga de agua,
que nos fundamos en barro,
en lodo viscoso,
en uno solo, en un charco,
a ras de suelo,
Tu. Yo.
Te busco y aunque no estás,
te imagino, te dibujo con mi aliento,
tu piel como se eriza,
como me sientes sobre ti,
como el universo vacila
en el punto que no estamos
y deberíamos estar,
y cómo las esdrújulas se escapan
dejándonos a solas
con nuestro diálogo monosilábico,
entrecortado, fogoso y pasional.
carne de tus brazos,
que me encuentres sola
en el viento de la noche,
en los susurros,
en las almas que no callan,
que me hagas de tierra,
que te haga de agua,
que nos fundamos en barro,
en lodo viscoso,
en uno solo, en un charco,
a ras de suelo,
Tu. Yo.
Te busco y aunque no estás,
te imagino, te dibujo con mi aliento,
tu piel como se eriza,
como me sientes sobre ti,
como el universo vacila
en el punto que no estamos
y deberíamos estar,
y cómo las esdrújulas se escapan
dejándonos a solas
con nuestro diálogo monosilábico,
entrecortado, fogoso y pasional.
9 de gen. 2010
Jo li cantaria... "Trash"
Trobar algú amb qui córrer
sota la pluja,
agafats de la mà,
i somriure cantant-li
"We're traaash..."
Escolta la cançó que li voldria cantar fent click a la imatge!
I vosaltres, ¿què li voldríeu cantar?
En XeXu li cantaria Aquesta pluja
En Cesc li cantaria One
L'òscar li cantaria Catch my disease
La Clara li cantaria If it makes you happy
L'Adampitch li cantaria Està plovent
En Gerni li cantaria Walking on sunshine
L'AinaCore li cantaria Inevitable
En Gèlid Congèlius li cantaria Wish you were here i Still Loving you
En Zinc li cantaria Tot és gris
sota la pluja,
agafats de la mà,
i somriure cantant-li
"We're traaash..."
Escolta la cançó que li voldria cantar fent click a la imatge!I vosaltres, ¿què li voldríeu cantar?
En XeXu li cantaria Aquesta pluja
En Cesc li cantaria One
L'òscar li cantaria Catch my disease
La Clara li cantaria If it makes you happy
L'Adampitch li cantaria Està plovent
En Gerni li cantaria Walking on sunshine
L'AinaCore li cantaria Inevitable
En Gèlid Congèlius li cantaria Wish you were here i Still Loving you
En Zinc li cantaria Tot és gris
15 de des. 2009
Toca'm
Tanca el ullets de princesa,
muda i sòrdida ciutat,
nocturna escena despullada...
buida'm les carícies del cos,
cap ni una,
cada racó de la meva pell
intacte, de nou,
esperant una nova mà a desflorar-me...
I si no arriba
en les majúscules necessàries
de la paraula...
si Ell no és, ja saps, Ell...
si només trobo companys
muts, sòrdids i nocturns,
de mirada i cor grocs...
si mai no batego un altre cop,
tot aquest patiment, Damian,
de que servirà?
19 d’ag. 2009
El blues d'un bell record
Quan tornaràs a tocar-me
aquella cançó?
Quan tornaràs a besar-me
com aquell cop?
Quantes copes passaràn
abans de beure el foc?
Serem la nostre song,
aquelles notes de passió,
la melodia d'una antiga cançó...
el blues d'un bell record.
Quines nits esperen
al teu llit desfet i moll?
Quins petons expecten
de tornar a tastar el meu coll?
Quines carícies volen
recórrer mon cos de nou?
Serem la nostre song,
aquelles notes de passió,
la melodia d'una antiga cançó...
el blues d'un bell record.
T'espero viva entre llençols,
buscant l'amor que em dóns quan vols,
ets un etern i bell malson...
el meu blues d'un bell record.
aquella cançó?
Quan tornaràs a besar-me
com aquell cop?
Quantes copes passaràn
abans de beure el foc?
Serem la nostre song,
aquelles notes de passió,
la melodia d'una antiga cançó...
el blues d'un bell record.
Quines nits esperen
al teu llit desfet i moll?
Quins petons expecten
de tornar a tastar el meu coll?
Quines carícies volen
recórrer mon cos de nou?
Serem la nostre song,
aquelles notes de passió,
la melodia d'una antiga cançó...
el blues d'un bell record.
T'espero viva entre llençols,
buscant l'amor que em dóns quan vols,
ets un etern i bell malson...
el meu blues d'un bell record.
18 d’ag. 2009
Deja-vu
Ara que la nit sembla tan llarga,
i les hores moren i els dies passen,
sento el que sentia temps ençà,
d'abraçar-te i besar-te i estar
amb tu mentre somiem,
mentre vivim dies volant hores,
i em pregunto a tothora si penses en mi,
si soc l'últim pensament abans de dormir
(i sé que no, altre cop la mateixa cançó)
I quan els moments es tornen durs
i els ordinaris cataclismes puntuals
succeeixen,
quan les coses no prometen i les hores,
enrarides, corren soles,
ja només somio en tu,
i el sentiment continua en dejú...
Si es que jo m'havia promès...
m'havia promès...
...no tornar a escriure poemes d'amor,
ni sentir tres mil vegades el contestador,
ni viure esperant una trucada
que, com sempre, donaré per oblidada...
... havia promès no enamorar-me de tu,
i per desgràcia... sento com un deja-vu.
i les hores moren i els dies passen,
sento el que sentia temps ençà,
d'abraçar-te i besar-te i estar
amb tu mentre somiem,
mentre vivim dies volant hores,
i em pregunto a tothora si penses en mi,
si soc l'últim pensament abans de dormir
(i sé que no, altre cop la mateixa cançó)
I quan els moments es tornen durs
i els ordinaris cataclismes puntuals
succeeixen,
quan les coses no prometen i les hores,
enrarides, corren soles,
ja només somio en tu,
i el sentiment continua en dejú...
Si es que jo m'havia promès...
m'havia promès...
...no tornar a escriure poemes d'amor,
ni sentir tres mil vegades el contestador,
ni viure esperant una trucada
que, com sempre, donaré per oblidada...
... havia promès no enamorar-me de tu,
i per desgràcia... sento com un deja-vu.
4 de febr. 2009
[Això s'acaba] Requiescat in pace
Pressento que avui s'acaba.
Pressento que les notes ja no sonen,
que la cítara restarà muda,
que tot ja mor a poc a poc.
Pressento que les fulles no cauen,
i la pluja no mulla
un cor que es va assecant.
Pressento que estic cansada i grisa,
que se m'apaguen els colors,
que no queda més per dir.
Pressento que m'he cansat
d'"El Club de los Cobardes",
dels "Et vull però no et puc",
de les falses il·lusions,
d'estimar somriures que no existeixen,
de sospirar per homes que no hi són,
d'aspirar a més del que puc aconseguir,
d'anar-me reconstruint el cor.
Pressento que m'he cansat
d'apuntar alt i errar el tir,
de somiar els ideals,
de dibuixar les paradoxes,
d'escriure tonteries,
d'expressar-me quan no en sé,
d'explicar-vos la meva vida
perquè estic sola, sola, sola,
i no sé a qui parlar.
Pressento que avui em moro,
que la meva etapa de poeta s'apaga,
que s'extingeix la meva ànima,
que el meu cor s'esvaeix,
que les meves llàgrimes s'acaben,
que tots els qui estimo se'n van,
pressento que avui el món em devora
per sempre més.
Si, és trist.
Pressento que avui s'acaba.
[vull donar les gràcies a l'Arnau "Edward" (20-21/15-16), en Bruno "Bruno" (21/16), l'Unai "Minotaure" (29/16), en Marcel "Linus" (20/17), en Jaume "El carter" (29-30/17) i en Guillem "Amantes amentes" (28?/17) per no haver-me estimat com necessitava, i per haver-me deixat que els estimés en silenci. Donar-los les gràcies per trencar-me repetidament el cor i fer-me més feble en comptes de més forta, ja que si hagués estat més forta tots aquests poemes no haguéssin existit.
I finalment, demanar perdó per la meva possible futura absència (potser ja, infinita), sense trencar el meu compromís amb Personatges Itinerants, i avisar-vos que a mi em dol més que a vosaltres acabar el blog, i per això restarà obert. Perquè sé que no seré prou forta per no tornar.
Els números al costat dels noms són l'edat que tenien ells mentre els vaig estimar, i al costat, l'edat que tenia jo, i el nom en cursiva, sota l'etiqueta en que els podreu trobar. Per a en Guillem no n'hi ha cap, però són al meu bloc de notes, que algun dia passaré aquí.
Em sembla que, tot i ser poeta i abocar una part de mi a cada poema, i tot ser aquest blog tan i tan íntim i personal, aquest és el cop que em sento més despullada i exposada... Serà per la qüestió aquesta de l'edat. Un petó, us estima sempre, i us estimarà,
NeoPoeta
Pressento que les notes ja no sonen,
que la cítara restarà muda,
que tot ja mor a poc a poc.
Pressento que les fulles no cauen,
i la pluja no mulla
un cor que es va assecant.
Pressento que estic cansada i grisa,
que se m'apaguen els colors,
que no queda més per dir.
Pressento que m'he cansat
d'"El Club de los Cobardes",
dels "Et vull però no et puc",
de les falses il·lusions,
d'estimar somriures que no existeixen,
de sospirar per homes que no hi són,
d'aspirar a més del que puc aconseguir,
d'anar-me reconstruint el cor.
Pressento que m'he cansat
d'apuntar alt i errar el tir,
de somiar els ideals,
de dibuixar les paradoxes,
d'escriure tonteries,
d'expressar-me quan no en sé,
d'explicar-vos la meva vida
perquè estic sola, sola, sola,
i no sé a qui parlar.
Pressento que avui em moro,
que la meva etapa de poeta s'apaga,
que s'extingeix la meva ànima,
que el meu cor s'esvaeix,
que les meves llàgrimes s'acaben,
que tots els qui estimo se'n van,
pressento que avui el món em devora
per sempre més.
Si, és trist.
Pressento que avui s'acaba.
[vull donar les gràcies a l'Arnau "Edward" (20-21/15-16), en Bruno "Bruno" (21/16), l'Unai "Minotaure" (29/16), en Marcel "Linus" (20/17), en Jaume "El carter" (29-30/17) i en Guillem "Amantes amentes" (28?/17) per no haver-me estimat com necessitava, i per haver-me deixat que els estimés en silenci. Donar-los les gràcies per trencar-me repetidament el cor i fer-me més feble en comptes de més forta, ja que si hagués estat més forta tots aquests poemes no haguéssin existit.
I finalment, demanar perdó per la meva possible futura absència (potser ja, infinita), sense trencar el meu compromís amb Personatges Itinerants, i avisar-vos que a mi em dol més que a vosaltres acabar el blog, i per això restarà obert. Perquè sé que no seré prou forta per no tornar.
Els números al costat dels noms són l'edat que tenien ells mentre els vaig estimar, i al costat, l'edat que tenia jo, i el nom en cursiva, sota l'etiqueta en que els podreu trobar. Per a en Guillem no n'hi ha cap, però són al meu bloc de notes, que algun dia passaré aquí.
Em sembla que, tot i ser poeta i abocar una part de mi a cada poema, i tot ser aquest blog tan i tan íntim i personal, aquest és el cop que em sento més despullada i exposada... Serà per la qüestió aquesta de l'edat. Un petó, us estima sempre, i us estimarà,
NeoPoeta
8 de gen. 2009
Amor Cinèfag
Nicole Kidman y Hugh Jackman, Australia (2008)Este es el invierno de nuestra desventura
(Shakespeare, Ricard III)
Y volveré a andar por tus calles,
y por tus charcos me ahogaré.
Correré tus noches descalza,
para besarte, besarte y absorberte.
Me perderé en mil lunas ciegas.
Y las cosas dejaran de ser cosas,
y los días dejaran de ser días,
solo seremos tu
y yo,
y los planetas que nos rodean.
Besaré tus pies fríos bajo la manta
con mis pies fríos sobre el colchón.
Volverá lo que nunca ha sido.
Nos amaremos como en las películas.
Como si no fuera a terminar nunca.
30 de des. 2008
Final 08
El gat entra i surt de l'habitació.
L'altre es llepa sobre el meu llit.
Busco entre els blocs pistes que em diguin qui em ferà un regalet... diria que ja ho tinc (i que somriure es la segona millor cosa que puc fer amb la boca), però no m'adormo. Insomni vacacional.
Em fa mal la panxa. És com un desastre de cap d'any.
Miro per la finestra i m'adono que la persiana està baixada.
Tant és. Ara no hi ha ningú al carrer.
El meu pensament torna a tu una vegada i una altre. Em pregunto on seràs demà a aquesta hora. Com i amb qui passaràs el cap d'any. I, sobretot, si pensaràs amb mi.
M'agradaria poder-te dir que t'estimo entre les 12 campanades i un petó de bon any nou.
I les teves negacions reboten d'una banda a l'altra dels meus records, corcant-me els sentiments i l'ànima.
Aquest 2008... he sigut jo, però en bona part has estat tu. Has aparegut de manera subtil a la meva vida i, poc a poc, te n'has mig apoderat. He sigut prou racional per posar límits, prou llesta per descobrir com traspassar-los, i prou estúpida per fer-ho. Però, que vols que hi faci? :)
En el fons... jo només t'estimo!
(Bon cap d'any a tothom i un molt feliç Any Nou 2009)
L'altre es llepa sobre el meu llit.
Busco entre els blocs pistes que em diguin qui em ferà un regalet... diria que ja ho tinc (i que somriure es la segona millor cosa que puc fer amb la boca), però no m'adormo. Insomni vacacional.
Em fa mal la panxa. És com un desastre de cap d'any.
Miro per la finestra i m'adono que la persiana està baixada.
Tant és. Ara no hi ha ningú al carrer.
El meu pensament torna a tu una vegada i una altre. Em pregunto on seràs demà a aquesta hora. Com i amb qui passaràs el cap d'any. I, sobretot, si pensaràs amb mi.
M'agradaria poder-te dir que t'estimo entre les 12 campanades i un petó de bon any nou.
I les teves negacions reboten d'una banda a l'altra dels meus records, corcant-me els sentiments i l'ànima.
Aquest 2008... he sigut jo, però en bona part has estat tu. Has aparegut de manera subtil a la meva vida i, poc a poc, te n'has mig apoderat. He sigut prou racional per posar límits, prou llesta per descobrir com traspassar-los, i prou estúpida per fer-ho. Però, que vols que hi faci? :)
En el fons... jo només t'estimo!
(Bon cap d'any a tothom i un molt feliç Any Nou 2009)
10 de des. 2008
Això és un crit desesperat d'amor
Roba'm l'amor una vegada i una altre.
Sopem un Chester.
Obvia la constel·lació dels meus mugrons.
Oblida la teva feina.
Mira'm una flor.
Besa'm als ulls.
Fuma't la meva ànima.
Queda't les responsabilitats.
Fes-me fideus i sushi.
Estudia les meves caderes.
Això és un crit desesperat d'amor.
Feia molt que no en posava un amb trampa...
És d'aquells de relacionar colors i seleccionar el text!
És d'aquells de relacionar colors i seleccionar el text!
4 de des. 2008
Diria
Quan vaig decidir estimar-te?
Diria que no ho vaig triar.
Per què vaig seguir esperant-te?
Diria que m'ho vaig jurar.
Quantes voltes vaig plorar-te?
Diria que fins que em vaig ofegar.
Fins quan vaig voler seguir-te?
Diria que fins després de morir.
I si no vaig poder parlar-te'n...
... vas perquè m'ho vas prohibir.
Que quan vaig decidir estimar-te?
Diria que no ho vaig triar.
Perquè, creu-me, si pogués escollir-ho,
ai! Ja t'hauria oblidat.
29 de nov. 2008
Sin cuerpo
(I he agafat aquesta foto perquè encara hi sortia prou bé)Me miro el pecho
y me doy cuenta
que no relleno todo el sujetador.
Me miro al espejo
y me sobro entera,
querría ser otra.
Me toco el cuerpo,
me investigo y encuentro
imperfecciones mil.
Y es un rato largo después
cuando me doy cuenta
que quizá eso no importe.
Que el hombre que me haga
sentir azul
verá a través de mis ojos,
olerá mi alma
y mi interior,
y no hará falta el tacto
para rozarnos
o para hacer el amor,
que seran las albas que me regale
o las lunas que me traiga,
los almuerzos en la cama
o los calcetines del revés
los que tendrán razón.
Que cuando estemos a solas,
nos desnudaremos la ropa,
y cuando nos amemos,
nos desnudaremos el cuerpo.
Y sólo nos importará el aliento,
y me doy cuenta
que no relleno todo el sujetador.
Me miro al espejo
y me sobro entera,
querría ser otra.
Me toco el cuerpo,
me investigo y encuentro
imperfecciones mil.
Y es un rato largo después
cuando me doy cuenta
que quizá eso no importe.
Que el hombre que me haga
sentir azul
verá a través de mis ojos,
olerá mi alma
y mi interior,
y no hará falta el tacto
para rozarnos
o para hacer el amor,
que seran las albas que me regale
o las lunas que me traiga,
los almuerzos en la cama
o los calcetines del revés
los que tendrán razón.
Que cuando estemos a solas,
nos desnudaremos la ropa,
y cuando nos amemos,
nos desnudaremos el cuerpo.
Y sólo nos importará el aliento,
24 de nov. 2008
Mitja cigarreta
[inspirada per la Carme i els seus haikus, aquí en ve un de poc usual, a l'estil NeoPoeta]
Va marxar
com qui diu que va a comprar tabac:
per no tornar.
com qui diu que va a comprar tabac:
per no tornar.
sé que mètricament no és exactament un haiku, però...]
19 de nov. 2008
Vaig dibuixar el mapa del tresor
d'on poder trobar mon cor
sobre paper mullat,
i se l'endugué el vent.
Perquè no el tornessis a buscar.
I tot i així vaig caure
tant i tant al fons...
quan me'l vas tornar a demanar,
sense mots, només mirar...
I va ser teu.
Em pregunto
quina incògnita amaga
l'ecuació del meu cor.
No vull ser poeta mai més.
[what a wonderful world
it could be...
it could be...
30 d’oct. 2008
No vull postes de sol agafats de la mà,
sinó que m'agafis de la mà quan ho necessito.
No vull balls eterns en que, com el mar, ens abracem,
sinó que m'abracis quan fa temps que no somric.
No vull la lluna en un cove,
sinó ser el cove de la teva lluna.
No vull postres luxosos de nata i maduixes,
sinó maduixes i nata al nostre sofà.
No vull cançons d'amor desesperades,
sinó desesperades estones que no hi ets.
No vull, en fi, que ho siguis tot per a mi,
si no que part de mi, siguis tu.
T'estim com tot el mar :)
[Perdoneu aquest apunt que faig,
aposta i agosarat, i rar en els meus posts,
perquè vaig a parlar del meu nou puema.
A veure si algú em pot resoldre el dubte:
per què em surten aquests puemes d'amor
si, ni tinc a qui donar-los, ni em sento enamorada?
Quin embolic...
7 de set. 2008
25 d’ag. 2008
Maybe you can hear me
from the moon
when I'm talking to you
waiting for the moment
to forget
every little thing
that you did wrong.
I'm falling asleep to find you
beyond my imagination
but I can't,
I can't...
Maybe you can hear me
from the moon
when I'm talking to you
waiting for the light that
keeps brithing
behind the wall you've built
to hide your love.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)