Memòria d'una habitació

Caminava pel carreró poc il·luminat. La nit era calmada i silenciosa per tractar-se d'aquella zona de la ciutat. Avançava a pas fixe, sense prestar atenció al que hi havia al seu voltant: es coneixia perfectament les parets rasposes dels pisos vells que s'alçaven al seu voltant, sabia quantes llambordes la separaven de la porta, i no necessitava la llum de l'únic fanal que hi havia per trobar el seu camí.

Es va plantar davant la porta de ferro i va sospirar, intentant desfer el nus que tenia instal·lat a l'estómac. Va fer una escueta pregària mental i es va recolzar sobre la porta, suplicant que amb el seu pes n'hi hagués prou per obrir-la. Afortunadament, algun veí descuidat l'havia deixat mal tancada i la porta va cedir.

Les seves pupil·les van trigar un instant a acostumar-se a la foscor del passadís. No va voler encendre cap llum perquè se sentia més segura a les fosques. No volia que ningú la veiés allà. Per no fer enrenou i alertar als veïns amb el soroll de l'ascensor, va pujar per les escales fins al primer pis.

Es va aturar al replà, mirant fixament un ficus plantat en un test de ceràmica. Després de meditar-ho uns segons, es va ajupir i va palpar la base de la planta, enfonsant lleugerament la punta dels dits a la terra. No es va aturar fins que va topar amb un petit objecte metàl·lic. Va desenterrar la clau i la va espolsar sobre el test, per no deixar rastres al terra.

Es va apropar a la porta del final del passadís i s'hi va aturar al davant. El cor li bategava tan fort que temia que l'escoltéssin els veïns. Va posar suaument l'orella sobre la porta. Sabia de sobres que ell no hi era, però ho volia comprovar per última vegada. El silenci absolut a l'altra banda de la porta li donà la raó. Sense pensar-s'ho gaire més, va introduïr la clau al pany i va colar-se a la casa.

Havia desitjat tant trepitjar-la... Es va treure les sabates a l'entrada, tal i com ell sempre li demanava. Tampoc aquí va voler encendre el llum. Hi passejava com qui passeja per un record, descalça i a les fosques. S'havia deixat la finestra oberta i la casa estava fresca. L'olor de vesprada de primavera n'impregnava tots els racons, una olor a flors i herba mullada que era estrany trobar enmig de la ciutat. Probablement provenia de l'hortet que tenien els veïns de sota a la terrassa.

Va passar les mans per sobre el marbre. L'olla, un plat i un got reposaven, nets, sobre l'alumini, al costat de la pica. Brillaven estranyament, reflectint un cel blau, intens i il·luminat per la lluna. Estava fascinada per la màgia que adquirien totes les coses quotidianes il·luminades per llums naturals, com canviava tot un cop s'allunyava de la fredor artificial de fluorescents i bombetes incandesents. Però la seva preferida era la llum de la lluna, per sobre de totes.

Va agafar el got net i el va omplir d'aigua de l'aixeta. Caminant de puntetes, va avançar pel menjador. La casa, sencera, era una sola habitació, i era poc més gran que una capsa de sabates. Desde la porta d'entrada se'n podia veure el final. La petita cuina a mà esquerra, només entrar. Unes passes més endavant, el modest menjador, cobert per una estora i regentat per un sofà, que l'ocupava quasi sencer. A mà esquerra, un robust armari de fusta fosca. Al fons, mig amagat per una cantonada que hi conferia intimitat, el llit, acompanyat simplement d'una tauleta i un llum. El seu niu. El seu catau. La seva llar. Tot feia olor d'ell.

Amb el got ple d'aigua a les mans es va ajupir davant del gerani que tenia al menjador. Li va donar de beure abocant tot el contingut al voltant de la tija. En va acariciar les fulles, pensant en com ell l'acariciava alguns matins només llevar-se. Es preguntava si la planta el trobava tant a faltar com ho feia ella.

Va rentar el got i el va deixar on era. No volia deixar cap rastre del seu pas per el pis. Es va asseure sota la finestra oberta, al sofà. Va treure's el paquet de tabac de la butxaca i, parsimoniosament, va començar la ceremònia de liar-se un cigarret. Se'l va encendre, pensant com ell la deixava fumar allà tot i detestar l'olor que feia i el gust dels seus besos després d'haver fumat. Va sentir el fum omplint-li els pulmons. Es va inflar amb cada calada, profunda. Deixava anar el fum i mirava com giravoltava fins escapar-se per la finestra.

Quan es va acabar el cigarro el va llençar per la finestra. Realment, no sabia què fer allà. Bé, si que ho sabia. Però no hi volia pensar. Es va despullar perquè li venia de gust. Volia que les parets de la casa retinguéssin la seva imatge a la retina i, quan ell tornés, li xiuxiuegéssin que havia estat allà.

Va entrar al lavabo amb la intenció de dutxar-se però, un cop a dins, vacil·là. No li venia de gust mullar-se el cabell. En comptes d'això, va rentar-se les dents amb el seu respall de dents, com havia fet la primera nit que va ser allà. No era un acte de rebel·lió, ni tan sols era un acte violent. Simplement volia recordar aquell moment.

Al sortir del lavabo quedà parada. Sospirà. Va mirar la lluna desde la finestra. Estava segura que la imatge era maca. El seu propi cos, despullat, enmig de l'estança, inmòbil, fonent-se amb l'entorn i formant-ne part. Això era el que més desitjava. Formar part d'aquell espai. Poder ser allà quan ell necessitava silenci. Acariciar-lo quan estava trist sense ser un estorb. Desitjava ser pau i tranquil·litat. Desitjava l'amor i la confiança. Potser ni tan sols l'amor. Era feliç podent-lo acompanyar.

Finalment, es va acostar a poc a poc al llit. Estava desfet, com sempre. El cobrellit de lli groc contrastava amb els llençols morats. Li encantava la combinació. S'estirà i es tapà lleugerament, simulant una abraçada amb els llençols. Però estaven freds, i res es podia comparar amb l'escalfor dels seus braços rodejant-la. Respirà profundament. Intentà recordar-lo somrient, mostrant-li cançons que li agradaven, demanant-li que cantés per fer-lo adormir. Volia consumir-se en aquests records. Volia viure-hi i no abandonar-los mai. I llavors començà.

L'aire fresc que recorria l'estança l'ajudava. Es va concentrar en alentir la seva respiració, fent-la profunda i pausada. Cada cop més. El seu cervell s'aferrava als records del que havien viscut en aquell pis. Matins assolellats al llit. Els seus cossos nus entortolligant-se al sofà. Els spaguettis a la bolonyesa. L'arròs amb pollastre thai. Els besos abans d'anar a dormir. El seu cabell entre els seus dits. Les borratxeres de vi. Les ressaques. Tan pocs dies i, tot i així, tantíssims records. Cremar-se el genoll amb l'estufa encesa. Les discussions. Els plors. Les batalles perdudes, i les guanyades. El dia que li va demanar que es quedés a dormir. El dia que la va necessitar.

La seva respiració era profunda, quasi imperceptible. Com la flama d'una espelma, començà a esvaïr-se. Va mirar la lluna, estirada al llit. Va tancar les parpelles. Va respirar. Va respirar. Va respirar. Va sentir com la consciència, com l'ànima començava a despendre's del seu cos. I, finalment, emparada per la llum de la lluna, fosa amb l'entorn, sepultada pels records, estimant-lo per últim cop, morí.

0

Rain., de Bartoz

"[...]algo en mi pecho se tensa... se rompe[...]"

(¿sigo pareciendo la chica más triste de la ciudad?)

(gracias Ismael Serrano por componer, cantar y sentir)

Echo

Go the Distance, de neslihans

Resuena, en el pecho vacío

late, como una sombra antigua,

perdida, confundiendo,

una brisa rancia que trae consigo

un aroma a libro viejo,

bombea la sangre triste

que ya no circula.

Como la niebla de otoño

con la lluvia nueva

se va,

se desvanece.

De como algunas veces echar de menos mata todo lo demás

Me parece como que el mundo
se atrae, se viene a sí mismo,
se encabalga sin buscarlo,
se consume en un instante, y muere.
Me parece como que el mundo
se hastía, se cansa de nosotros,
pretende cambiarnos, volarnos
sucedernos o... alternarnos.
Me parece como que el mundo
se está parando,
y tu no. No estás aquí.

Todavía no

Los ojos vacíos de esperanza,
los rincones oscuros, tristes,
las estrellas que no brillan,
la hora que no pasa,
los libros polvorientos,
una pared blanca,
un lápiz sin punta y sin papel,
me miro las manos descalzas,
atiendo a cada ruido,
cada paso,
cada estrofa,
y una noche que no cae
apremia el ritmo de mi cardio
y moja mi mejilla,
susrrando que todavía falta
un rato.

haiku #135

jo, vista per Stel

El viento lleva
la noche fría en su ser.
Me asusta pensar.

Over it

Hey babe,
do you think I'm gonna cry?
Do you think I'm gonna get
down on my knees and beg
you to be by my side?

Well,
things are quite different now,
I'm hurt but I'm strong,
Right now I say STOP,
I'll pass it somehow...

And I'll find, I'm sure,
a better one to kiss,
a better one to hug,
a better one to fuck...

You wanna be kind,
OK, now I'm fine,
So please just don't hurt me
anymore.

Don't tell me you're alright,
"I really love her,
we're gonna make our
story work out..."

Well, baby, that's not
my way, anymore,
I prefear you
to be burnt...

And I'll find, I'm sure,
a better one to kiss,
a better one to hug,
a better one to fuck...

(Tan de bo fos aixi de facil)

Desamor urbano

Te vomito en las esquinas de cada callejón.
Esquivo tus miradas parpadeantes,
tus indirectas de neón.
Los coches que me pitan, que me aturden,
no son nada en comparación.

Te has llevado el amor.

Como el poeta en Nueva York,
o la muchacha en el colchón,
las luces de la noche nos aplacan,
limpian el cuerpo y lavan la cara,
y nos hace sentir mejor.

Te has llevado mi amor.

Como el "The Power of Love"
de Frankie goes to Hollywood,
o el "Nothing compares to you"
mi vida es una ruina si, tu,
dulce y amarillo zorro traïdor,
vas y, como siempre...

Te llevas mi amor.

He said no

Ara si que si,
que ja no em queda res aquí,
que les nostres estones s'acaben
i el que mai havia sigut,
ja no serà.

Ara si que si,
que marxo i deixo i ho abandono,
que m'en vaig i ja no torno,
i ploraré una vegada
i prou.

Ara si que si,
que ja m'has donat el no,
ja està clar que no t'agrado
i no tinc el que fa falta
i jo,
que de forta res de res,
només ploro,
i no puc més,
i no vull deixar que la vida
se m'escapi o m'arrossegui,
i m'abandoni a la riba d'algun riu
o alguna barra desafortunada.

I acabar gastant totes les nits
en un bar de poetes
pobres, sols, alcoholitzats i corferits.

Love Laundry

I m'esperaràs asseguda
sobre la rentadora que un dia
tu i jo vam omplir de roba interior.

Qui sap si tornaràn
els mitjons tenyits de rosa,
i aquelles calcetes entortolligades
amb el meu calçotet de cors.

So what?

Em fa por intentar esbrinar-ho,
em fa por saber si ho és,
em fa por poder sentir-te
i no tornar a fer-ho més.
Em fa por que vingui el mal
i em fa por quan ja ha parat,
em fan por les medicines,
em fa por el que no ha passat.

No vull sentir que el temps s'acaba
ni que em queden coses per fer,
encara no vull escriure el final de la història
encara no sé si deuré.

Desesper

Ritual dance by *fb101 (Deviantart)

Tu quant creus que duraran
les llargues nits sense lluna?
Dies que s'aparten de la vida
i que ens deixen apagades
les finestres de l'estiu.

Tu quan creus que tornaran
les hores de l'amor?
Ara sonen les campanes
que senyalen altres hores
d'esperança i de dolor.

Tu com penses que vindran
les tardes noves?
Seques, dolces, rares,
blaves, joves, vives,
tendres, quasi soles.

Totes juntes dansem una mort rica i bella.

Que "Per què et vesteixes?"
em cridaves, embriagat
del teu propi fum
i la teva pròpia merda.
Que "Per què marxes?"
sentia que cridaves
del passadís estant,
i tu a la cambra de l'hotel llardós.
Que "Per què corres?"
despertant el barri que no dorm,
vociferaves i et cordaves la bragueta,
boig, enllunaticat, transperdut.

Per...

Per què?

Entre rius de rimmel i eyeline
t'hagués volgut respondre
"Perquè ja no aguanto més"

Sálvate, Caperucita

[Para todas aquellas chicas
que no pudieron correr, correr, correr,
y salvarse.

Con un poco de suerte
y un mucho de agilidad
esa noche podría volver a casa
intacta, pura,
sin un rasguño en su castidad,
con las rodillas peladas
de tanto correr,
y tropezarse,
y correr,
y levantarse y tropezar,
y caer en el fango y los charcos
en la noche nublada,
escapando de un monstruo sin rostro,
de unas manos grandes y sucias,
de un aliento cortante y cortado,
de unos ojos vibrantes y absorvedores,
correr, correr, correr.

Y llegó a casa. Y se salvó.

Help! -Desesperate Message to the World-

Em sento atrapada pels meus propis sentiments...


...i no sé per on escapar.

Caramel de nit

Em mires com la nit
mira les estrelles,
amb una necessitat
exhasperant,
no expressada,
una encessitat que no m'expliques
i que m'amagues.

Em mires com les flames
a la llenya.
Sóc el que fa
que tu siguis.

Tens por de les hores
que avancen,
i dels sentiments
que amb elles van.

Tens por de necessitar-me
perquè t'han fet mal.
No t'ho retrec,
ni m'enfado,
perquè jo també he après a esperar.

Despres de tants anys
de llunes buides,
ets com un carmel
de nit.

Plexe Solar

Necessito estimar.
La vibració interna,
aquells nusos traïdors,
somriures i mirades tímides.
Tot allò que vull, és això.

Per això,
engego el tocadiscs,
i estirada al llit
escolto aquella cançó trista,
aquella cançó tindrà gust de cor,
apago el llum i tanco els ulls
(per fer més fosc)
fins que em comença a tremolar
la barbeta,
i el coll em comença a cremar:
dels ulls em rodola una llàgrima
que tindrà el gust salat de sal.

Poesia selectiva

Em diuen que obri els ulls,
que la vida continua
i que haig de tirar endavant.

Però no vull.
No en sé.

Prefereixo continuar esperant-te
tot i saber que mai vindràs.

Tocant de peus a terra,
em dieu.

Tocant de peus a terra...

(Bojament enamorada d'un actor que mai vindrà i que mai hi ha sigut, més gran que ella i amb tendències sexuals que impedeixen qualsevol relació, ella, ja ha decidit que no pot decidir-ho, que abandona, s'abandona en un trist sofà on espera, espera i espera, i els rajos de sol la fereixen com un vampir. Ja no surt, ni parla ni es mou. Escriu un post en un blog de poesia. Però no és un blog, ni una poesia, ni un post ni res. Són només les ganes de desfogar-se, que ella sola no pot i busca el consol en algú, en ningú. I el vol a ell. Que té nom i cognom, i 28 anys, i probablement una relació estable amb un home. I ella l'estima, l'estima, l'estima, i calla i mor una estona. I potser l'endemà es lleva, es fa el cafè i ha nascut de nou. Però fins que els seus ulls no siguin closos, ningú ho sabrà)

*seleccionant el text sencer la realitat es torna molt més crua

Salgo adelante como puedo
intentando no pensar
en anda, en ti, en nada.

Caigo (porque no ando)
por los pasillos
preguntándome porqué
otra vez lo he hecho mal.

Me hablan, y no escucho,
me miran y no estoy.



Porqué tu te lo has llevado
todo
lo que quedaba en mi corazón,
todo,
lo que debía ser mi nueva vida.

Te llevaste contigo una maleta,
mi aliento, y el resto de todo mi ser.

Panteixo, suo i m'acaricies
i em beses el coll
i m'arrossego als racons
foscos on s'enterren tots els mals
i cridant, embogeixes
(o embogint, crides)
i els nostres cossos xoquen
i em comparteixes amb tu
però ningú ho sap,
ningú ho sabrà.
Perquè voldré oblidar-ho tot
i mai ho podré explicar.