Poesia selectiva

Em diuen que obri els ulls,
que la vida continua
i que haig de tirar endavant.

Però no vull.
No en sé.

Prefereixo continuar esperant-te
tot i saber que mai vindràs.

Tocant de peus a terra,
em dieu.

Tocant de peus a terra...

(Bojament enamorada d'un actor que mai vindrà i que mai hi ha sigut, més gran que ella i amb tendències sexuals que impedeixen qualsevol relació, ella, ja ha decidit que no pot decidir-ho, que abandona, s'abandona en un trist sofà on espera, espera i espera, i els rajos de sol la fereixen com un vampir. Ja no surt, ni parla ni es mou. Escriu un post en un blog de poesia. Però no és un blog, ni una poesia, ni un post ni res. Són només les ganes de desfogar-se, que ella sola no pot i busca el consol en algú, en ningú. I el vol a ell. Que té nom i cognom, i 28 anys, i probablement una relació estable amb un home. I ella l'estima, l'estima, l'estima, i calla i mor una estona. I potser l'endemà es lleva, es fa el cafè i ha nascut de nou. Però fins que els seus ulls no siguin closos, ningú ho sabrà)

*seleccionant el text sencer la realitat es torna molt més crua

Et desitjo entre cadires i armariets,
em fas teva contra un mirall,
apartant pots i pinzells de maquillatge.

Abraçant-nos, fonent-nos,
em fas l'amor, no!
em folles, descaradament.

I et vull devorar,
a tu i a la teva maduresa,
els teus deu o dotze anys de més.

Vull menjar-te i que em mengis,
que em disparis mots lascius,
i la teva mirada i la teva pell obscena,
blanca i roja.

Em sues i et suo.
Et llepo els mugrons,
vermells de vermell de purpurina.
Llepo la indecència que traspuem
darrere la porta amb l'estrella groga.

I quan canstats i destrossats
caiem del tocador al terra,
sobre el fred marbre, o parquet,
ja no sé que era,
et miro.

La suor s'ha endut la pintura.
Ja no ets un jueu indecent.
Ets només un mortal.

I ploro.