Ara que la nit sembla tan llarga,
i les hores moren i els dies passen,
sento el que sentia temps ençà,
d'abraçar-te i besar-te i estar
amb tu mentre somiem,
mentre vivim dies volant hores,
i em pregunto a tothora si penses en mi,
si soc l'últim pensament abans de dormir
(i sé que no, altre cop la mateixa cançó)
I quan els moments es tornen durs
i els ordinaris cataclismes puntuals
succeeixen,
quan les coses no prometen i les hores,
enrarides, corren soles,
ja només somio en tu,
i el sentiment continua en dejú...
Si es que jo m'havia promès...
m'havia promès...
...no tornar a escriure poemes d'amor,
ni sentir tres mil vegades el contestador,
ni viure esperant una trucada
que, com sempre, donaré per oblidada...
... havia promès no enamorar-me de tu,
i per desgràcia... sento com un deja-vu.
6 comentaris:
Espero que no deixis mai d'escriure poemes d'amor, perquè a mi m'encanta el teu sentiment. Sento el teu dolor i les males estones que passes, però els teus poemes sempre em transporten, i egoistament et demanaré que mai paris d'escriure'n.
suposo que porgar el desamor escribint d'ell és una bona manera d'anar oblidant-lo.
el que és segur és que dóna uns texts fantàstics.
M'agrada veure-hi vida en aquest bar!
Ànims!
patir i enamorar-se
voler i no tenir
això és com una font
de la qual la teva sensibilitat
se n'alimenta
no ho deixis!
anims!
m'encanta com trasnmets el dolor i la decepció de l'amor... Com diu en XeXu no paris mai d'escriure així!
Paradòjicament, XeXu, jo no vull desixar d'escriure, tampoc, però per desgràcia sembla que només em passa a les males èpoques... Els romàntics som massa contradictoris, eh? Aix...
Al menys ens dóna uns bons textos, òscar, si no no sé com aguantaríem, eh?
Gràcies, Joana...
La meva pobre sensibilitat em sembla que ja n'està un xic farta, ricderiure, perquè realment preferiria estar bé... però mira, almenys en traiem quelcom de bo.
Ai, myself, si almenys no fossin el meu dolor i el meu desamor, els que transmeto...
Petons i gràcies a tots
Publica un comentari a l'entrada