No vull postes de sol agafats de la mà,
sinó que m'agafis de la mà quan ho necessito.
No vull balls eterns en que, com el mar, ens abracem,
sinó que m'abracis quan fa temps que no somric.
No vull la lluna en un cove,
sinó ser el cove de la teva lluna.
No vull postres luxosos de nata i maduixes,
sinó maduixes i nata al nostre sofà.
No vull cançons d'amor desesperades,
sinó desesperades estones que no hi ets.
No vull, en fi, que ho siguis tot per a mi,
si no que part de mi, siguis tu.
T'estim com tot el mar :)
[Perdoneu aquest apunt que faig,
aposta i agosarat, i rar en els meus posts,
perquè vaig a parlar del meu nou puema.
A veure si algú em pot resoldre el dubte:
per què em surten aquests puemes d'amor
si, ni tinc a qui donar-los, ni em sento enamorada?
Quin embolic...
7 comentaris:
Aquesta no és la pregunta que t'has de fer. El que cal preguntar és de què seràs capaç quan estiguis enamorada i sí tinguis algú per qui escriure.
Quan estiguis enamorada (i compartint), no escriuràs, estimaràs...
(toma iaaaa soc un idol!!)
Guapo? Gràcies...
Nanit pivonaco
Es un poema tendre i necesitat d'amor... es bónic el que escrius.
Que descansis
Bona nit
Et surten poemes d'amor com aquest, Neopoeta, perquè estàs enamorada de l'amor. I em temo que, quan ens enamorem d'algú, ens enamorem de l'enamorament (no d'ell, o d'ella), i ens estimem a nosaltres mateixos a través de qui ens estima. L'amor és una mentida bellíssima i necessària.
Xexu, quan estigui enamorada i escrigui a algu... be, això ja ho heu comprovat!
Red... burru, burrot ¬¬... Estimare i escriure!
Augusto, primer de tot, gràcies per venir per el bar, i segon, m'alegro que t'hagi agradat!
Joan, realment a vegades tinc aquesta sensació, penso q em passa això que dius!
D'acord amb Joan Calsapeu. L'amor és un autoengany, feliç i imprescindible...
Hola,
he estat una estoneta llegint els teus escrits. Per cert, no saps pas l'adreça d'aquest bar? . M'encantaria acostar-m'hi.
Perdone'm aquest apunt que faig. No cal sentir per escriure. Hi ha vegades que desitgem. Amb aixó n'hi ha prou.
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada