No importa como sean las mujeres,
todas son amadas,
todas son amadas.
No importa si son bellas o feas,
todas son amadas,
todas son amadas.
No importa si les sobra o si les falta,
todas son amadas,
todas son amadas.
Siempre y cuando sean sumisas,
todas son amadas,
todas son amadas.
Siempres y cuando nunca griten,
todas son amadas,
todas son amadas.
Siempre y cuando, las mujeres,
no enseñen los cardenales,
todas son amadas,
todas son amadas.
Desde el silencio y el olvido,
todas son amadas,
todas son amadas.
7 comentaris:
Crec que jo podria formar part d'aquest bar. Vull dir que no sóc poeta. No tinc rima ni mètrica però intento ser poeta. Tot i que escric sobre coses prosaiques (els contactes extraterrestres que tinc etc.) però en el fons no deixo d'intentar ser poeta.
Bé, que salutacions i enhorabona pel teu blog.
Henry The VIII
uf, remouen alguna cosa aquests versos. M'agrada!
T'afageixo a la llista de blocs per anar-te llegint. Salutacions! :)!
Henry, tots portem a dins un petit poeta, no? Jo diria que si ;)
efrem, benvingut al bar! Passa sempre que vulguis :)
Sentenciós i terrible.
"El cel ben serè
torna el mar més blau,
d’un blau que enamora
al migdia clar:
entre els pins me’l miro...
Dues coses hi ha
que el mirar-les juntes
me fa el cor més gran:
la verdor dels pins,
la blavor del mar."
Si, Jeroni, com la realitat...
TeLa, aquest poema de Maragall no és dels que més m'agraden... però gràcies per passar per aquí igualment :)
Fort i potent, el poema. I real i trist també. Com Efrem em remou i m'agrada.
Publica un comentari a l'entrada