26 d’oct. 2008


No importa como sean las mujeres,
todas son amadas,
todas son amadas.

No importa si son bellas o feas,
todas son amadas,
todas son amadas.

No importa si les sobra o si les falta,
todas son amadas,
todas son amadas.

Siempre y cuando sean sumisas,
todas son amadas,
todas son amadas.

Siempres y cuando nunca griten,
todas son amadas,
todas son amadas.

Siempre y cuando, las mujeres,
no enseñen los cardenales,
todas son amadas,
todas son amadas.

Desde el silencio y el olvido,
todas son amadas,
todas son amadas.

7 comentaris:

Henry The VIII ha dit...

Crec que jo podria formar part d'aquest bar. Vull dir que no sóc poeta. No tinc rima ni mètrica però intento ser poeta. Tot i que escric sobre coses prosaiques (els contactes extraterrestres que tinc etc.) però en el fons no deixo d'intentar ser poeta.

Bé, que salutacions i enhorabona pel teu blog.

Henry The VIII

Efrem ha dit...

uf, remouen alguna cosa aquests versos. M'agrada!

T'afageixo a la llista de blocs per anar-te llegint. Salutacions! :)!

NeoPoeta ha dit...

Henry, tots portem a dins un petit poeta, no? Jo diria que si ;)

efrem, benvingut al bar! Passa sempre que vulguis :)

Jeroni Maleuff ha dit...

Sentenciós i terrible.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

"El cel ben serè
torna el mar més blau,
d’un blau que enamora
al migdia clar:
entre els pins me’l miro...
Dues coses hi ha
que el mirar-les juntes
me fa el cor més gran:
la verdor dels pins,
la blavor del mar."

NeoPoeta ha dit...

Si, Jeroni, com la realitat...

TeLa, aquest poema de Maragall no és dels que més m'agraden... però gràcies per passar per aquí igualment :)

Carme ha dit...

Fort i potent, el poema. I real i trist també. Com Efrem em remou i m'agrada.