24 de set. 2008

Frío de lluvia


Pasarán los días y las noches
y nunca haremos nada,
y muchas cenas, muchos coches,

muchos viajes sin parada,

muchas lunas que vacías
me dirán que no lo haga,
que te olvide, que te olvide,
que te olvide y de pasada

me enamore de otro hombre

que no tenga tanta cara...

Y entonces llegará un dia

en que te diga que se acaba,
que me marcho allí a lo lejos,
al otro lado de la Mancha,
una isla que enamora,

mi ciudad siempre mojada,

donde por cada sonrisa

ganaré un par de lágrimas,

tan lejos de ti y de todos
tan lejos de lo que amaba...

Y te arrepentirás de eso,
de que acabara todo en nada

y tantas cenas, tantos coches,

tantas noches malgastadas,
y una luna traicionera
también posada en tu ventana,
"No lo hiciste, no lo hiciste,

y ahora ella está marchada"
y yo llora que llora,
y tu ignorando mis llamadas...

Y los ratos, sola y rota,

con mis ojos malcriados

y tus fotos, y las horas...
... que empezar de nuevo cansa.

3 comentaris:

Sergi ha dit...

Buf, els teus poemes són tan propers. Saps, sempre dic que em costa la poesia, i és perquè tanta metàfora se'm fa difícil d'entendre. Quan l'entenc em transmet molt, però sempre tinc el dubte de si m'ho hauré inventat o l'autor haurà volgut dir això realment. Però en el teu cas, escrius clar, el sentiment va directament de tu a qui ho llegeix, i de tant clar de vegades són com cops de puny a la cara. Com altres cops, sensació estranya, tristesa per les paraules, però m'ha encantat, ho he de dir, és increïble.

Jobove - Reus ha dit...

Ai amor, anirem
dins el bosc, escampant la rosada,
i veurem el salmó, i la merla al seu niu,
i la daina, i el cérvol que crida;

l'ocell més dolç a les branques cantant,
el cucut al bell cim de la verda garriga...
Ila Mort no ens sabrà trobar mai
al cor del bosc ple d'aromes.

Joan Calsapeu ha dit...

No sé si ho has premeditat, però aquest poema sona com un raig d'aigua, com una cortina de pluja. Els versos plouen. I això no ho fa qualsevol: cal tenir un do -generalment anomenat 'talent'.