Sopar familiar de Nadal
una càmara de vídeo i un somriure a la cara.
Preguntant a tothom pel seu treball,
el meu tiet em descol·locà:
"Jo llegeixo els somnis de la gent
dibuixo els pensaments dels altres.
Sóc un il·lustrador de vides"
Ara ho entenc.
Et miro a tu i el veig a ell...
Davant meu m'expliques què sentia
aquell que va fer del paper el seu mirall.
No vull que marxis mai.
Trosseges dolçament, amb la teva destral,
el meu cor mil cops trencat.
Oblida el meu cos.
Mira'm als ulls i troba'm l'ànima.
1 comentari:
L'ànima pot esperar en cada racó del cos... els cops del cos es pinten en cada un dels racons de l'ànima... l'ase del cops en cada mirada? Sublevada, el rol fet nyicris! aquestes ganes d'abandonar-se, de deixar-se caure en el forat humit, són l'epicentre de la raó del perquè el cor ha estat trencat mil vegades (que d'aqui 10 anys potser es veurà que n'eren 3 però llavors si que en tindrà deu mil -de bocins-, però buenu hi ha més coses com migdiades assoleiades, bikinis en patinet, etc...)
Les pintures de guerra són una celebració de joia, la joia un bé preuat, un bé preuat ben bé podria ser un bè qualsevol sense esquilar... Perdona'm, quan perdo els estreps, esdevinc prossopeïc!
Les meves pintures de guerra són paraules dures com rocots, afilades com cristalls, i dolces com un cotó fluix de color porpra...
(això si, mai m'han agradat els bombons de licor ni la regalèsia... Puajjj!)
Nanit estruciforme...
Publica un comentari a l'entrada