Dies d'expiració,
el calaix romàn buit
durant molt de temps...
Damunt la taula
un cendrer amb una cigarreta.
La nit truca
i tu continues estirat
fent volar una ploma amb l'alè.
No et preocupa la primavera
ni que s'acabi el món.
Busques quelcom
amb que omplir de ratlles
el paper blanc.
Trobes sota un coixí
una peça de llenceria.
"Les hores es fan llargues
i les nits molt més amargues
quan tu no hi ets.
La cigarreta penjant dels llavis
i la luxúria encesa als ulls."
Contes fins a tres i destrueixes
la teva nova obra d'art.
Com ella deia, la poesia es efímera.
2 comentaris:
Pot ser efímera, però millor seria deixar-ne constància. Bo el poema, i també bo el poema de dins del poema. Per cert, no vas celebrar l'altre dia el Dia Mundial de la Poesia?
gràcies per enllaçarnos, fem al mateix amb el vostre poètic blog, estema a la vostra disposició
petons des de Reus
Publica un comentari a l'entrada