Como la luna y su reflejo,
siempre nos separa el horizonte,
mesas largas nos distancias,
pierdo el tiempo entre palabras,
busco alivio en tu mirada,
nunca encuentro mis razones,
vivo, veo, siento, lato,
en la luz de la farola,
en la butaca de terciopelo:
tu espalda.
INENCONTRABLES.
2 comentaris:
et llegeixo tota...
els has penjat dividits, però són com els moviments d'una suite, d'una simfonia...
fa de mal dir...
l'amor no hauria de ser mai dolor, patiment, incertesa...
i tot i així sempre arriben de la mà...
fa de mal dir...
una abraçada immensa, Neo...
uns petonets dolços...
Jo també els he llegit tots... enrere...
és cert que fa de mal dir... com diu el Barbollaire, perquè tot el que podria dir-te és massa fàcil de dir i massa difícil de fer...
fa mal llegir-te així, neo, potser aquest Príncep ja mereixeria ser destronat...
Publica un comentari a l'entrada