Es que potser no sóc humana?
Si tant em dol
per què no aflora ni una sola llàgrima
sota els meus ulls?
S'ha assecat el llac que duc a dins?
Pare, per favor, torna a casa...
Si tant em dol
per què no aflora ni una sola llàgrima
sota els meus ulls?
S'ha assecat el llac que duc a dins?
Pare, per favor, torna a casa...
3 comentaris:
T'escric aquí com a resposta a aquest post i l'anterior, encara que em podria remetre al comentari que he fet més avall. Hi ha dolor en les teves paraules, però és comprensible a aquestes alçades. Espero que mica en mica tot tornarà a la normalitat, una altra normalitat, però a la que t'hi acostumaràs. Sigues forta.
Vaja. Veig que te n'ha passada una de grossa. Una part important de la teva vida s'ha migpartit sense que puguis fer-hi gran cosa. Em sembla que ho comprenc, per bé que mai no he viscut una separació des de l'òptica de fill -sempre l'he viscuda des de l'òptica agent, com si diguéssim. Només sé dir-te que t'hi mig avesaràs, i que sabràs compensar l'esquinç amb nous afectes. I te'n rescabalaràs. Una abraçada.
Fes costat als més febles o més petits, potser ja és una manera de rescabalar-se'n.
S'ha mig partit sense que puguis fer-hi res. Però segur que en sortiràs més forta, més sàvia de tot plegat. I la normalitat no se't farà tan feixuga com ara.
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada