17 de juny 2008


Em pregunto, Damian,
qui vetllarà per mi,
si jo ho he fet
per tots aquells que un dia
marxaren del meu costat.

Em pregunto, Damian,
si hi haurà alguna escalfor
dins meu,
a part de la del foc
que m'abriga des de la llar.

Em pregunto, Damian,
qui m'abraçarà a les nits
que siguin més fredes,
si tota jo sóc gel
i només les llums grogues
m'il·luminen el camí.

Em pregunto, Damian,
que passarà el dia
que el meu plor ressoni
dins l'eco provocat
per la trista buidor del Bar.

I ara, Damian,
que més que mai et necessito,
desapareixes,
com sempre,
melancòlic i capbaix,
cap al meu interior.

Sola, em sents, Damian?
M'he quedat sola.

2 comentaris:

XeXu ha dit...

Sé que aquest escrit et fa mal, i sé que és de veritat, però tot i així, em desconcerta (i m'agrada a la vegada). Sortiràs endavant, paciència, que tot té tendència a arreglar-se.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

després d'una gran muntanya ve una planicia i després un altra muntanya i així poc a poc ens anem forjant a la vida

salutacions