Em pregunto, Damian,
qui vetllarà per mi,
si jo ho he fet
per tots aquells que un dia
marxaren del meu costat.
Em pregunto, Damian,
si hi haurà alguna escalfor
dins meu,
a part de la del foc
que m'abriga des de la llar.
Em pregunto, Damian,
qui m'abraçarà a les nits
que siguin més fredes,
si tota jo sóc gel
i només les llums grogues
m'il·luminen el camí.
Em pregunto, Damian,
que passarà el dia
que el meu plor ressoni
dins l'eco provocat
per la trista buidor del Bar.
I ara, Damian,
que més que mai et necessito,
desapareixes,
com sempre,
melancòlic i capbaix,
cap al meu interior.
Sola, em sents, Damian?
M'he quedat sola.
2 comentaris:
Sé que aquest escrit et fa mal, i sé que és de veritat, però tot i així, em desconcerta (i m'agrada a la vegada). Sortiràs endavant, paciència, que tot té tendència a arreglar-se.
després d'una gran muntanya ve una planicia i després un altra muntanya i així poc a poc ens anem forjant a la vida
salutacions
Publica un comentari a l'entrada