16 de juny 2008

Es que potser no sóc humana?
Si tant em dol
per què no aflora ni una sola llàgrima
sota els meus ulls?
S'ha assecat el llac que duc a dins?
Pare, per favor, torna a casa...

3 comentaris:

XeXu ha dit...

T'escric aquí com a resposta a aquest post i l'anterior, encara que em podria remetre al comentari que he fet més avall. Hi ha dolor en les teves paraules, però és comprensible a aquestes alçades. Espero que mica en mica tot tornarà a la normalitat, una altra normalitat, però a la que t'hi acostumaràs. Sigues forta.

JOAN CALSAPEU ha dit...

Vaja. Veig que te n'ha passada una de grossa. Una part important de la teva vida s'ha migpartit sense que puguis fer-hi gran cosa. Em sembla que ho comprenc, per bé que mai no he viscut una separació des de l'òptica de fill -sempre l'he viscuda des de l'òptica agent, com si diguéssim. Només sé dir-te que t'hi mig avesaràs, i que sabràs compensar l'esquinç amb nous afectes. I te'n rescabalaràs. Una abraçada.

Carme ha dit...

Fes costat als més febles o més petits, potser ja és una manera de rescabalar-se'n.

S'ha mig partit sense que puguis fer-hi res. Però segur que en sortiràs més forta, més sàvia de tot plegat. I la normalitat no se't farà tan feixuga com ara.

Una abraçada