24 de març 2008

Pedres


Tinc ganes de veure't.
De besar-te una altre volta
dins els ulls,
de conèixer allò que jo
no se de tu...

Simplement
la ment.
Jugant-me males passades.
(no voldria idealitzar-te)

M'agradaria oblidar-ho tot,
si més no,
no construir castells a l'aire.
"l'home mai s'entrebanca
dos cops amb la mateixa pedra"

Perquè equivocar-me un altre cop
seria com menjar un yogur amb sal.

(Ah... Si tu i jo som dues pedres,
espero que ens entrebanquem una altre nit)

4 comentaris:

Jobove - Reus ha dit...

A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.
Barcelona, setembre de 1937

NeoPoeta ha dit...

Ja la coneixia, aquesta... molt maca, la veritat.

Vaja, diria que la coneixo...

Un petó, TeLa

Eva ha dit...

m'has fet venir a la ment la cançó like a rolling stone de dylan, si no l'has escoltat te la recomano!

Boira ha dit...

Perquè sempre tendim a idealitzar l'altra persona? I tot i saber que quan la veurem tot serà com sempre, tornem a caure en el parany de pensar que és perfecta. O potser es que senzillament és el desig que tenim de que sigui d'aquella manera ideal, però que només és real dins del nostre cap.