22 de set. 2007

Acceptar

La NeoPoeta no sempre té les coses clares sobre ella mateixa. El problema és que, sovint, si que sap què sent, què li passa... pero no ho vol acceptar.

Parlar. I dir les coses clares (a un mateix i, si fa falta, als altres). Escriure-ho, cantar-ho, xiuxiuejar-ho, dibuixar-ho al vent... Per reafirmar-se. No tenir por de decepcionar als altres i, sobretot a un mateix.

Perquè a vegades no tenim por de la reacció dels altres, sinó de descobrir que els decepcionats som nosaltres mateixos. Una trobada casual amb algú que fa temps que no veus pot ser una gran teràpia per parlar de tot el que necessites dir i que et fa por fer-ho perquè no vols saber la reacció dels qui viuen més a prop teu.

Però quan tens un dubte, un problema intern ( no parlo només de l'amor, sinó de qualsevol tipus de problema) i no el parles amb aquells que estan al teu costat... El teu caràcter canvia. I tens reaccions que, per a tu són justificades i normals, però ells poden no entendre-les...

Hi ha coses que no podem acceptar perquè, simplement, seria massa dolorós. Però podem explicar-ho i deixar que els altres ho acceptin i, potser, algun dia, arribar a fer-ho nosaltres també.

Firmat reflexivament,

NeoPoeta