1 de juny 2008

Un cafè




Em convidaves a fer un cafè
quan necessitaves parlar,
quan les paraules t'explotaven
dins el cap
i no podies més.

Em convidaves a que et fes
de psicòloga
a que t'arreglés els problemes
a que et resolgués
els dilemes que tu t'havies plantejat.

I jo vinga a aconsellar-te
i a autoflagelar-me
i a mirar-te amb aquells ulls
que mai van saber
com dir-te
que tenies la solució just al davant.

3 comentaris:

kena ha dit...

generalment tenim la solució davant els nassos i com més aprop i evident és, més ens costa veure-la... de vegades necessitem un clatellot que ens faci obrir els ulls!

XeXu ha dit...

Dubto de si he entès el que dius, perquè em costa entendre els poetes, però si és el que penso, és una situació molt dura, quan ens morim pel nostre interlocutor, i aquest només fa que utilitzar-nos com a espatlla per plorar, o per coses pitjors. Et planyo, espero que aviat recuperis el somriure.

Carme ha dit...

Bé, jo crec que a vegades un consol, una confidència acosta molt i molt... jo no deixaria pas d'escoltar-lo. I també espero que això t'ajudi a recuperar el somriure.