La lluita que jo sento
no es contra mi.
És contra ella.
Sap que la seva mriada em mareja.
Els seus ulls de mel
sweet movimiento
entre els cossos dels alters,
fins arribar a mi.
Resisteixo els impulsos
(èrtics)
de menjar els seus llavis.
De besar-la i morir
entre la seva llengua
i les seves dents.
M'aguanto, i m'aguanto,
i la miro,
i sento que la cremallera explota.
I la meva deesa, la meva puta
se m'acosta i, amb una mà
a l'espatlla...
Em mossega l'orella.
Llavors perdo o em rendeixo,
o em guanya, o tot plegat.
I caic mort als seus peus
desitjant-la una altra nit
dins el meu llit.
Èrtic
1 comentari:
¡Cómo apagas mi sed
con tu humildad! ¡Tu mano
estremece en mi pecho
la sombra del dolor, igual que un pájaro
entre las ramas verdes, junto al cielo!
¡Cómo traes a mis labios
con tu humildad la luz sobre tu frente
lo mismo que la nieve sobre el campo,
y me apagas la sed de haber llorado
de humildad, al tenerte,
dormida, como un niño, entre mis brazos!
Leopoldo Panero
Publica un comentari a l'entrada