10 de març 2008



Et desitjo entre cadires i armariets,
em fas teva contra un mirall,
apartant pots i pinzells de maquillatge.

Abraçant-nos, fonent-nos,
em fas l'amor, no!
em folles, descaradament.

I et vull devorar,
a tu i a la teva maduresa,
els teus deu o dotze anys de més.

Vull menjar-te i que em mengis,
que em disparis mots lascius,
i la teva mirada i la teva pell obscena,
blanca i roja.

Em sues i et suo.
Et llepo els mugrons,
vermells de vermell de purpurina.
Llepo la indecència que traspuem
darrere la porta amb l'estrella groga.

I quan canstats i destrossats
caiem del tocador al terra,
sobre el fred marbre, o parquet,
ja no sé que era,
et miro.

La suor s'ha endut la pintura.
Ja no ets un jueu indecent.
Ets només un mortal.

I ploro.

2 comentaris:

Joan ha dit...

Jas! Un micropoema a manera de facècia:

La virginitat és un lloc
despoblat a l’espera
de colons.

No, no hi falta cap lletra.

kena ha dit...

uf
tu també has anat a veure Cabaret?? xD
és un espectacle que et trasbalsa... al menys a mi!